aniversari al poble

Uns ullets blaus que em miren, un tros de pastís, una cançó del programa televisiu que causa 'furor' entre les més jovenetes, un grapat de 'donetes' amb els llabis maquillats, un pitufet correguent amunt i avall tota l'estona, un somriure d'orella a orella i un abraç dels que ofeguen. Així he sigut rebuda aquesta vesprada.
L'alegria de qualsevol dia al poble, per les portelles corrent, pels camins en la bici, provant-se roba 'de la teta' i poant amb allò que ja em ve 'a la petorra'. I es que si ells són feliços jo ho soc més, simplement de veure que dia a dia, any rere any han anat creixent i se que en una xicoteta part estic jo ubicada.
Així és com em senc quan hi soc amb els meus menuts i recorde, que sempre ha sigut així i que, encara que de vegades no ens agrade, hi ha coses que MAI canvien...

"Teta, per què sempre estàs tocant el piano...?"
"Teta, m'ajudes a fer el treball?"
"Teta, tu saps anar en patins?"
"Teta, hui estàs molt guapa..."

Hui 11... encara sembla l'altre dia quan et tenia al braç davant l'arbre de nadal de ma casa, 0 quan el pitufet va vindre al món, i les nits que has dormit fent de moneta amb mi... jo se que cada vegada tens un poquet més de trellat, un poquet menys de vergonya i un poquet més de adulta.

I per tot això estic ben orgullosa de tu!

dies d'avui

Un paper amb breus anotacions roman sobre les meues mans. A sobre hi diu: "feina". I la llista comença a desplegar-se, i al meu interior comença a fer-se un embús.
Es tracta de feina que faré de mala gana, i la que realment m'agrada pot ser es quede sense fer. I ací venen els dubtes...
Fa un any estava "submergida en la bambolla", on tansols jo podia sobreviure al meu món. La física, la matemàtica, dibuix, filosofia... totes les ciències invadien el meu cap, com una riuada de idees. Semblava que anava a rebentar. La pronunciació d'una paraula feia que les meues mans començaren a desprendre suor... selectiu.
Tot girava al seu voltant, exàmens, planificacions d'estudi per a 2 setmanes intensives, i com no, plans per a celebrar que, millor o pijor, aquells dies de malson havien arribat a la fi.
Recorde el primer dia que no tenia classe al institut. "Començarem estudiant filosofia...Plató" I aseguda a la taula del menjador quedava jo, sotmesa a un grapat de fulls apilats, sense saber per on començar. Al segon dia ja m'ho vaig prendre amb més tranquilitat; a més tenia conservatori eixe dia i una sorpresa que m'esperava a les 11h. que fou l'energia per seguir.
L'any passat maldeia les assignatures que segons jo "no servixen per a res, a mi no m'agraden estes coses..." i ara, que se suposa que estic especialitzada amb allò que m'agrada realment, senc que estudiar per a l'examen de psicologia, o fer esquemes de sociologia pot ser pijor inclús que l'experiència de l'any passat.
M'agrada la música, i de la meua carrera m'agrada "musical" no "magisteri". I és un problema que tart o prompte hauré de resoldre.
Ara sols em queda retornar a eixa "feina" de que començava parlant, i aprovar el major nombre de crèdits...

"sempre eres lo primer i lo últim en que pense quan dorc" que preciositat de paraules...

llàstima no poder canviar

records i memòries

De vegades les coses passades semblen més perfectes, però la majoria d'elles, sols ho semblen.Hem d'assumir que el passat és un record, bó o dolent, d'allò que ha fet que ara estem, siguem i d'on s'orgina el que som.Records que em porten al riu de la vida, en una nit il·luminada per la pròpia llum, eixa que de vegades arriba a ser invisible però que mai desapareix fins que no ho fa el nostre ser. Allí, on dos llums s'uneixen per crear-la més forta i brillant.

Hi ha coses que per raons desconegudes, l'esser humà no pot controlar, una d'elles: el seu destí. I ve la pregunta: estem predestinats?

L'altre dia una conversa parlava de com serien les nostres vides si hi haguera com si fos una etiqueta amb el destí de cadascú escrit. Tal vegada ens estalviaríem un munt de disguts: canvis de carrera, de poble, de colla d'amics, de novio...
Tots eixos canvis, encara que no ens agrade, són els que creen el que som. Virtuts i errors, tot. L'experiència i el "garrot" ens fan ser una persona més forta, encara que de vegades rellisques i caus al terra.

Records que omplin el meu cap de moments perfectes allà d'on soc originària, però que no deixen de ser records, realitats passades que avui no estan.

"un abraç allí on romanc subordinada em fa sentir que hi ha coses que no poden canviar... i la festa pagana del poble perdut m'ho confirma..."