Tot començà fa uns anys quan entre marxes mores una mirada clara i oberta em va creuar la vista. Eixa xiqueta menuda, única entre els seus... Tan sols l’havia vist durant 3 dies i poques paraules havia intercanviat amb ella. Però la vida va continuar fins retrobar-nos mig any després, al mateix lloc de sempre, deixant un poc la part “xiqueta” que era. Unes simples paraules van fer que a la festa valenciana ens retrobarem... i no vaig poder suportar no veure-la. Tenia que donar el pas si d’alguna forma volia saber alguna cosa més d’ella i no tan sols retrobar-nos com sempre al mateix lloc, amb la mateixa gent. I va funcionar... vaig descobrir una persona oberta i alegre, alegria de la qual a temps d’avui no m’he pogut soltar.
Moments junt a ella, compartint tot el que teníem els dos... fins arribar al punt de semblar el que en realitat no era. Jo l’estimava, fins i tot més del que pensava, però no podia deixar passar les coses avant. Els camins eren molt diferents, dos vides creuades... però no podia ser.
Als pocs instants de donar la passa i ella entendre que no podia ser...i fou en eixe xicotet instant quan vaig saber que no podia separar-me d’ella d’eixa forma. Estava enganxat a ella...amor? afecte? Ni tan sols jo podia respondre. Sols sabia que en eixos moments no podia prescindir de la seva presència. I ella va seguir estant amb mi, però sense arribar a plantejar coses que jo no volia escoltar. Era una persona que ho donava tot de sí per fer qualsevol cosa.
Els dies passaven i a casa tothom sabia de la seva existència... no em molestava. Però va arribar el moment de distanciar-nos. Ella anava a canviar la seva vida per fer alguna cosa en el futur i jo continuava amb la meua docència. Les mirades eren cada vegada menys nombroses... i jo m’estava acostumant a eixa situació, a no necessitar tindre-la al meu costat.
Fou amb el fred quan ella em va demostrar que volia esforçar-se per seguir...però jo no podia. No podia fingir estimar-la si jo no sabia quins eren els meus sentiments. I fou un missatge el que va trencar el delicat fil que ens unia...encara que els dos sabíem que tornaríem a retrobar-nos.
Jo vaig seguir amb la meua vida d’abans, estudiant i fent estudiar als alumnes... i d’ella sabia ben poc, tan sols el que un amic em va comentar: havia trobat altra persona que la fes feliç. Vaig aguantar totes les temptacions de connectar amb ella... però les gotes d’alcohol em van fer dèbil...i la vaig cagar. Justament un any després de començar a parlar amb ella estàvem completament separats... i les seves últimes paraules foren: “que et vaja bé la vida”.
Fou aleshores quan vaig decidir obrir una porta que tenia entre junta i tot semblava que tornava a l’ordre. Però un concert per terres familiars em va fer trobar-me amb ella... i seguia com abans: em va rebre amb un gran somriure i la mirada clavada als meus ulls. I ella fou la principal medicina que va tranquil•litzar els meus nervis. No podia amagar la meua alegria de tindre-la amb mi després de tantes coses... i van ser unes hores inoblidables: l’alegria no deixava d’estar entre nosaltres i al marge de la gent que ens envoltava estàvem satisfets de poder mantenir una conversa entre dos.
Però unes coses duen a altres i els seus dits s’enllaçaren amb els meus cabells mentre conduïa i a la fi els nostres llavis es van unir en l’instant en que el temps es va detenir, i jo no volia despertar d’eixe somni. No volia acabar eixe moment, tampoc volia trencar-lo dient que havia començat amb altra xica...
Amb la resta de gent que ens acompanyava vam anar fins al seu poble, el seu carrer, la porta de sa casa... feia molt de temps que no havia anat allí.
I el temps va passar, i a la fi vaig tindre que dir-li-ho. Però tampoc podia seguir sent tan dolent, no volia enganyar a ninguna d’elles. I vaig deixar l’altra xica... no podia oblidar la persona que m’havia tornat a trobar en la meua vida. Contínuament ocupava els meus pensaments, els meus somnis... però tampoc volia que ella es fera il•lusions en una persona com jo, una persona amb la que ja havia estat i sabia ben bé com era.
Però aquesta vegada semblava que ella havia canviat, ja no pensava en mi com una relació sinó com una forma de estar agust en algú, en mi. Junts els dos érem feliços... per què no? Hi havia quelcom que no em deixava actuar amb seguretat... em sabia greu haver enganyat l’altra xica i a ella li sabia greu saber que jo li havia fet mal a l’altra.
És per això que em va parlar d’una forma com mai abans, em va dir el que pensava que era... i no vaig tindre més remei que donar-li raó. Jo tan sols era una persona que no tenia les coses clares, i en aquest cas ho demostrava al 100%: no sabia amb qui preferia estar. I amb l’estiu distància, encara que la xicoteta flama entre ella i jo no s’acabava mai d’apagar.
Avui fa uns dies ens vam trobar altra vegada, i no fou casualitat. Dia de festa gran al seu poble, jo he estat allí, no m’entenc. Se que estar amb ella suposa no evitar besar-la... però tampoc se si en realitat vull evitar-ho.
Em fa por dir o fer alguna cosa per ella... no puc tornar a fer-li mal.
Moments junt a ella, compartint tot el que teníem els dos... fins arribar al punt de semblar el que en realitat no era. Jo l’estimava, fins i tot més del que pensava, però no podia deixar passar les coses avant. Els camins eren molt diferents, dos vides creuades... però no podia ser.
Als pocs instants de donar la passa i ella entendre que no podia ser...i fou en eixe xicotet instant quan vaig saber que no podia separar-me d’ella d’eixa forma. Estava enganxat a ella...amor? afecte? Ni tan sols jo podia respondre. Sols sabia que en eixos moments no podia prescindir de la seva presència. I ella va seguir estant amb mi, però sense arribar a plantejar coses que jo no volia escoltar. Era una persona que ho donava tot de sí per fer qualsevol cosa.
Els dies passaven i a casa tothom sabia de la seva existència... no em molestava. Però va arribar el moment de distanciar-nos. Ella anava a canviar la seva vida per fer alguna cosa en el futur i jo continuava amb la meua docència. Les mirades eren cada vegada menys nombroses... i jo m’estava acostumant a eixa situació, a no necessitar tindre-la al meu costat.
Fou amb el fred quan ella em va demostrar que volia esforçar-se per seguir...però jo no podia. No podia fingir estimar-la si jo no sabia quins eren els meus sentiments. I fou un missatge el que va trencar el delicat fil que ens unia...encara que els dos sabíem que tornaríem a retrobar-nos.
Jo vaig seguir amb la meua vida d’abans, estudiant i fent estudiar als alumnes... i d’ella sabia ben poc, tan sols el que un amic em va comentar: havia trobat altra persona que la fes feliç. Vaig aguantar totes les temptacions de connectar amb ella... però les gotes d’alcohol em van fer dèbil...i la vaig cagar. Justament un any després de començar a parlar amb ella estàvem completament separats... i les seves últimes paraules foren: “que et vaja bé la vida”.
Fou aleshores quan vaig decidir obrir una porta que tenia entre junta i tot semblava que tornava a l’ordre. Però un concert per terres familiars em va fer trobar-me amb ella... i seguia com abans: em va rebre amb un gran somriure i la mirada clavada als meus ulls. I ella fou la principal medicina que va tranquil•litzar els meus nervis. No podia amagar la meua alegria de tindre-la amb mi després de tantes coses... i van ser unes hores inoblidables: l’alegria no deixava d’estar entre nosaltres i al marge de la gent que ens envoltava estàvem satisfets de poder mantenir una conversa entre dos.
Però unes coses duen a altres i els seus dits s’enllaçaren amb els meus cabells mentre conduïa i a la fi els nostres llavis es van unir en l’instant en que el temps es va detenir, i jo no volia despertar d’eixe somni. No volia acabar eixe moment, tampoc volia trencar-lo dient que havia començat amb altra xica...
Amb la resta de gent que ens acompanyava vam anar fins al seu poble, el seu carrer, la porta de sa casa... feia molt de temps que no havia anat allí.
I el temps va passar, i a la fi vaig tindre que dir-li-ho. Però tampoc podia seguir sent tan dolent, no volia enganyar a ninguna d’elles. I vaig deixar l’altra xica... no podia oblidar la persona que m’havia tornat a trobar en la meua vida. Contínuament ocupava els meus pensaments, els meus somnis... però tampoc volia que ella es fera il•lusions en una persona com jo, una persona amb la que ja havia estat i sabia ben bé com era.
Però aquesta vegada semblava que ella havia canviat, ja no pensava en mi com una relació sinó com una forma de estar agust en algú, en mi. Junts els dos érem feliços... per què no? Hi havia quelcom que no em deixava actuar amb seguretat... em sabia greu haver enganyat l’altra xica i a ella li sabia greu saber que jo li havia fet mal a l’altra.
És per això que em va parlar d’una forma com mai abans, em va dir el que pensava que era... i no vaig tindre més remei que donar-li raó. Jo tan sols era una persona que no tenia les coses clares, i en aquest cas ho demostrava al 100%: no sabia amb qui preferia estar. I amb l’estiu distància, encara que la xicoteta flama entre ella i jo no s’acabava mai d’apagar.
Avui fa uns dies ens vam trobar altra vegada, i no fou casualitat. Dia de festa gran al seu poble, jo he estat allí, no m’entenc. Se que estar amb ella suposa no evitar besar-la... però tampoc se si en realitat vull evitar-ho.
Em fa por dir o fer alguna cosa per ella... no puc tornar a fer-li mal.
