diumenge, 22 de novembre del 2009

Santa Cecilia


Arriben les celebracions a reu de tots aquells que ens unim per un únic sentiment comú a tots nosaltres i que de vegades ens arriba a emocionar.

Aquella que ens uneix cada cap vespre d’estiu, vestits d’una forma imitativa, botons i de blanc, amb somriures en veure’ns passar, en comprovar que ens coneguem tots, i que en veritat som part d’un col·lectiu “familiar”.

Cap de setmana musical per a molta gent, per sort per a nosaltres també.

Celebrem ser músics, estimar la música i vibrar amb ella. Ho celebrem amb disfresses, amb burret, arròs al forn i fins i tot estrenant instruments.

Entonant el nostre “Som una banda de primera, joves i vells amb bon humor”.

Una nit on tots ens ajuntem per passar-ho d’allò més bé, sense importar la diferència d’edats d’uns a altres. Tot és goig i alegria, cançons i balls en rogle, amb coreografies que no passen de moda, jocs infantils, paraules d’agraïment per “estirar del carro”, llàgrimes que no podem controlar...

Emocions i estones compartides amb la gran família de què formem part són recordades en una nit plena de satisfacció per ser el que som: MÚSICS.


SOM DE LA LIRA!


“Ahir va ser un dia de desastre, esperarem que es torne a repetir.

Parara pararapa, pararara. Parara pararapa, pararara.

Som de la banda de música la Lira, som els millors que hi ha en tota la vall,

Però tenim un defecte que vos direm, però tenim un defecte que és el Café.

Som una banda de primera

joves i vells amb bon humor.

Anem amunt en la carrera

perquè ens sobra vocació

Olé!”

diumenge, 8 de novembre del 2009

temps de crisis


Fa un temps que no m’abellia escriure. Pot ser la polèmica d’aquell escrit, pot ser la meua situació de crisi interna, pot ser per qualsevol motiu... però avui, després d’unes paraules els temes sortien del meu cap sen s’ adonar-me’n.

Des fa un temps he tingut que substituir allò que em feia feliç per una espècie de coixí blau congelat que em reclama totes les nits cada 20 minuts. Intente amagar eixe mal geni que tinc en aquesta època, però en arribar al 5é tot cau a terra... allí està, enfundat, els llibres al faristol, agafant pols amb ell, canyetes per tot arreu, paper de fumar i no per als porros, fotografies d’alguns bons moments, tots ells “musicals”... i una dura llagrimeta em baixa la galta. Però no puc seguir així, i és quan refregue l’aigua salada per la meua galta, i continue com diuen alguns, caminant amunt i avall.

Pot ser no he tingut temps de seure i meditar tot el que està passant, o potser ho medite mentre faig altres coses. Si això és, les dones podem pensar diferents coses a la vegada...

Amb tota la càrrega a l’esquena i els “per què no toques?”, m’adone que no soc l’única que em trobe mal amb el que per a mi ho és TOT. Paciència és el que em recomanen. Arribat a eixe punt, la paciència ja no funciona, són massa anys intentant igualar un nivell que va quedar enrere. I això encara és pitjor quan veus altra gent que té les cames més llargues que tu i arriba abans a tots els llocs...tens la lluna a escassos metres de la mà i encara no arribes a tocar-la. Però jo se que algun dia arribarà, pot ser dins d’uns mesos o pot ser l’any que ve, però jo se que tu arribaràs a la lluna i espere que aleshores t’adones que lluitar tant de temps, ha merescut la pena.

Eixe és el meu punt de vista, lluitar pel que realment m’agrada i per allò que sense ell, no sabria viure. Com bé vaig dit, si no ho intente ara que ho puc fer, m’arrepentiré tota la vida. I no voldria prendre una decisió errada del que fins ara era la meua vida.

Tinc la xicoteta esperança que les coses s’arreglaran amb el temps, i que si no fos així, pot ser la meua docència començaria a tenir predomini en mi... o pot ser seguiria enganxada a la batalla però per altre costat...