De vegades no ens adonem d’allò que tenim a les mans, que des de sempre ha estat ací i allà, sense abandonar-nos. Alguna cosa que de vegades passa inadvertida però bé sabem que està enlloc...fins que arriba el moment de fer-ne ús i no ho trobem, però sabem que tard o prompte apareixerà. Però no sempre passa això. De vegades perdem coses per sempre, i és dur assumir-ho. Intentem fer vida, evadir-nos un poc d’eixa “enyorança”... i és com tot, amb temps les coses es superen.
Al marge de saber la teoria, la part pràctica costa d’una forma prou intensa.
En arribar al 16, deixar maletes i passar cap a dins enyore la llumeta que il·luminava la flamant finestra de vidres decorats. Amb un somriure mig trencat per una llàgrima densa arribe davant l’element més valuós de tots. Eixe regal que em va fer saltar d’emoció i alegria quan era menuda...tot per un blanc i negre. Que bonic.
Se que tot el que podies fer per mi ho vas fer, i més que haguera demanat. Ara tan sols em queda recordar-te, pensar amb tots els bons moments i dir-te que sempre et tindré amb mi.
