Algunes vegades (la majoria d’elles) les repressions i errors comesos al llarg dels anys serveixen com un tema donat i sabut per ú mateix. I és la pura realitat quan algú diu: amb l’experiència s’aprèn...
Fa un temps vaig cometre errata rere d’altra, però va arribar el moment d’obrir els ulls i mirar les coses de front, acceptant la realitat i actuant davant la situació. Hi ha coses que no podem fer, tenir i fins i tot aconseguir. I per poder pensar així cal tenir els peus ben clavats al terra, sense boires polsoses que confonen.
Sols uns pocs dies han sigut necessaris per adonar-me que m’agrada el que faig i el que seré. No estava segura, però avui dic que si, que m’agrada el que faig i lluitaré tot i més per aconseguir el que vull ser en aquesta vida.
Però sempre trobaràs algú que pretén ofendre, enfonsar-te per a que ho deixes per perdut. I saps què et dic? Que ni tu ni ningú va a xafar el que jo vull ser, perquè al fi i al cap, si tot va bé, l’any que ve desapareixes de la meva vida, com un record del “tio eixe” que em donava classes.
Altres ja ho deien, i pensava que eren paranoies. Però m’he adonat que no. Com t’atreveixes a jutjar el que jo faig? Jo a tu no et dic res, ni tan sols que NINGÚ arriba a entendre res quan t’enganxes al parlar fent una cadència suspensiva, o que creus saber-ho tot i has de reconèixer que tot no ho podràs saber MAI.
Tu i l’altre, el que algun dia quedarà sotmès a l’encantament dels seus lalalas continus, a tots vosaltres: deixeu-me viure!
