nadal buit

De vegades no ens adonem d’allò que tenim a les mans, que des de sempre ha estat ací i allà, sense abandonar-nos. Alguna cosa que de vegades passa inadvertida però bé sabem que està enlloc...fins que arriba el moment de fer-ne ús i no ho trobem, però sabem que tard o prompte apareixerà. Però no sempre passa això. De vegades perdem coses per sempre, i és dur assumir-ho. Intentem fer vida, evadir-nos un poc d’eixa “enyorança”... i és com tot, amb temps les coses es superen.
Al marge de saber la teoria, la part pràctica costa d’una forma prou intensa.
En arribar al 16, deixar maletes i passar cap a dins enyore la llumeta que il·luminava la flamant finestra de vidres decorats. Amb un somriure mig trencat per una llàgrima densa arribe davant l’element més valuós de tots. Eixe regal que em va fer saltar d’emoció i alegria quan era menuda...tot per un blanc i negre. Que bonic.
Se que tot el que podies fer per mi ho vas fer, i més que haguera demanat. Ara tan sols em queda recordar-te, pensar amb tots els bons moments i dir-te que sempre et tindré amb mi.

Santa Cecilia

Arriben les celebracions a reu de tots aquells que ens unim per un únic sentiment comú a tots nosaltres i que de vegades ens arriba a emocionar.

Aquella que ens uneix cada cap vespre d’estiu, vestits d’una forma imitativa, botons i de blanc, amb somriures en veure’ns passar, en comprovar que ens coneguem tots, i que en veritat som part d’un col·lectiu “familiar”.

Cap de setmana musical per a molta gent, per sort per a nosaltres també.

Celebrem ser músics, estimar la música i vibrar amb ella. Ho celebrem amb disfresses, amb burret, arròs al forn i fins i tot estrenant instruments.

Entonant el nostre “Som una banda de primera, joves i vells amb bon humor”.

Una nit on tots ens ajuntem per passar-ho d’allò més bé, sense importar la diferència d’edats d’uns a altres. Tot és goig i alegria, cançons i balls en rogle, amb coreografies que no passen de moda, jocs infantils, paraules d’agraïment per “estirar del carro”, llàgrimes que no podem controlar...

Emocions i estones compartides amb la gran família de què formem part són recordades en una nit plena de satisfacció per ser el que som: MÚSICS.

SOM DE LA LIRA!

“Ahir va ser un dia de desastre, esperarem que es torne a repetir.

Parara pararapa, pararara. Parara pararapa, pararara.

Som de la banda de música la Lira, som els millors que hi ha en tota la vall,

Però tenim un defecte que vos direm, però tenim un defecte que és el Café.

Som una banda de primera

joves i vells amb bon humor.

Anem amunt en la carrera

perquè ens sobra vocació

Olé!”

temps de crisis

Fa un temps que no m’abellia escriure. Pot ser la polèmica d’aquell escrit, pot ser la meua situació de crisi interna, pot ser per qualsevol motiu... però avui, després d’unes paraules els temes sortien del meu cap sen s’ adonar-me’n.

Des fa un temps he tingut que substituir allò que em feia feliç per una espècie de coixí blau congelat que em reclama totes les nits cada 20 minuts. Intente amagar eixe mal geni que tinc en aquesta època, però en arribar al 5é tot cau a terra... allí està, enfundat, els llibres al faristol, agafant pols amb ell, canyetes per tot arreu, paper de fumar i no per als porros, fotografies d’alguns bons moments, tots ells “musicals”... i una dura llagrimeta em baixa la galta. Però no puc seguir així, i és quan refregue l’aigua salada per la meua galta, i continue com diuen alguns, caminant amunt i avall.

Pot ser no he tingut temps de seure i meditar tot el que està passant, o potser ho medite mentre faig altres coses. Si això és, les dones podem pensar diferents coses a la vegada...

Amb tota la càrrega a l’esquena i els “per què no toques?”, m’adone que no soc l’única que em trobe mal amb el que per a mi ho és TOT. Paciència és el que em recomanen. Arribat a eixe punt, la paciència ja no funciona, són massa anys intentant igualar un nivell que va quedar enrere. I això encara és pitjor quan veus altra gent que té les cames més llargues que tu i arriba abans a tots els llocs...tens la lluna a escassos metres de la mà i encara no arribes a tocar-la. Però jo se que algun dia arribarà, pot ser dins d’uns mesos o pot ser l’any que ve, però jo se que tu arribaràs a la lluna i espere que aleshores t’adones que lluitar tant de temps, ha merescut la pena.

Eixe és el meu punt de vista, lluitar pel que realment m’agrada i per allò que sense ell, no sabria viure. Com bé vaig dit, si no ho intente ara que ho puc fer, m’arrepentiré tota la vida. I no voldria prendre una decisió errada del que fins ara era la meua vida.

Tinc la xicoteta esperança que les coses s’arreglaran amb el temps, i que si no fos així, pot ser la meua docència començaria a tenir predomini en mi... o pot ser seguiria enganxada a la batalla però per altre costat...

aniversari

A les 11 i tantes hores de la nit d'ahir, fa un any, va sorgir aquest blog.

Un any d'evolució i canvis... però sent la mateixa persona la que tecleja cada lletra per tal d'escriure.

Gràcies als crítics i als no, a aquells que s'interessen simplement per escodrinyar, a les meues fonts de inspiració, a aquells que mai tenen temps per seure i mirar aquestes coses...en definitiva a tothom.

Enyorança

Després del temps, encara trobe a faltar

la teua presència. Passen els dies, i totes les nits

pense en la necessitat de que estigues amb mi...
i és que no soc capaç d’acudir en busca d’algú
que ocupe el teu espai.

Trobe que ningú serà mai com tu,
amb les teues melodies, la imatge perfecta...
Ets un complement més en la meua vida,
un complement important que des de fa un any
t'he tingut i no m'havia adonat fins ara
del buit que em causes...

Pense que no soc la única persona en aquest món
que et troba a faltar, i ho entenc.

Hi ha coses que no poden durar per sempre.

Des de la distància intente evadir-me però en tornar
allà on hi soc tornes a vindre'm a la memoria.

Ara és quan m'adone de la falta que ens fa un tub de llum a la cuina...

Inacabada història de dos

Tot començà fa uns anys quan entre marxes mores una mirada clara i oberta em va creuar la vista. Eixa xiqueta menuda, única entre els seus... Tan sols l’havia vist durant 3 dies i poques paraules havia intercanviat amb ella. Però la vida va continuar fins retrobar-nos mig any després, al mateix lloc de sempre, deixant un poc la part “xiqueta” que era. Unes simples paraules van fer que a la festa valenciana ens retrobarem... i no vaig poder suportar no veure-la. Tenia que donar el pas si d’alguna forma volia saber alguna cosa més d’ella i no tan sols retrobar-nos com sempre al mateix lloc, amb la mateixa gent. I va funcionar... vaig descobrir una persona oberta i alegre, alegria de la qual a temps d’avui no m’he pogut soltar.

Moments junt a ella, compartint tot el que teníem els dos... fins arribar al punt de semblar el que en realitat no era. Jo l’estimava, fins i tot més del que pensava, però no podia deixar passar les coses avant. Els camins eren molt diferents, dos vides creuades... però no podia ser.

Als pocs instants de donar la passa i ella entendre que no podia ser...i fou en eixe xicotet instant quan vaig saber que no podia separar-me d’ella d’eixa forma. Estava enganxat a ella...amor? afecte? Ni tan sols jo podia respondre. Sols sabia que en eixos moments no podia prescindir de la seva presència. I ella va seguir estant amb mi, però sense arribar a plantejar coses que jo no volia escoltar. Era una persona que ho donava tot de sí per fer qualsevol cosa.

Els dies passaven i a casa tothom sabia de la seva existència... no em molestava. Però va arribar el moment de distanciar-nos. Ella anava a canviar la seva vida per fer alguna cosa en el futur i jo continuava amb la meua docència. Les mirades eren cada vegada menys nombroses... i jo m’estava acostumant a eixa situació, a no necessitar tindre-la al meu costat.

Fou amb el fred quan ella em va demostrar que volia esforçar-se per seguir...però jo no podia. No podia fingir estimar-la si jo no sabia quins eren els meus sentiments. I fou un missatge el que va trencar el delicat fil que ens unia...encara que els dos sabíem que tornaríem a retrobar-nos.
Jo vaig seguir amb la meua vida d’abans, estudiant i fent estudiar als alumnes... i d’ella sabia ben poc, tan sols el que un amic em va comentar: havia trobat altra persona que la fes feliç. Vaig aguantar totes les temptacions de connectar amb ella... però les gotes d’alcohol em van fer dèbil...i la vaig cagar. Justament un any després de començar a parlar amb ella estàvem completament separats... i les seves últimes paraules foren: “que et vaja bé la vida”.

Fou aleshores quan vaig decidir obrir una porta que tenia entre junta i tot semblava que tornava a l’ordre. Però un concert per terres familiars em va fer trobar-me amb ella... i seguia com abans: em va rebre amb un gran somriure i la mirada clavada als meus ulls. I ella fou la principal medicina que va tranquil•litzar els meus nervis. No podia amagar la meua alegria de tindre-la amb mi després de tantes coses... i van ser unes hores inoblidables: l’alegria no deixava d’estar entre nosaltres i al marge de la gent que ens envoltava estàvem satisfets de poder mantenir una conversa entre dos.

Però unes coses duen a altres i els seus dits s’enllaçaren amb els meus cabells mentre conduïa i a la fi els nostres llavis es van unir en l’instant en que el temps es va detenir, i jo no volia despertar d’eixe somni. No volia acabar eixe moment, tampoc volia trencar-lo dient que havia començat amb altra xica...
Amb la resta de gent que ens acompanyava vam anar fins al seu poble, el seu carrer, la porta de sa casa... feia molt de temps que no havia anat allí.

I el temps va passar, i a la fi vaig tindre que dir-li-ho. Però tampoc podia seguir sent tan dolent, no volia enganyar a ninguna d’elles. I vaig deixar l’altra xica... no podia oblidar la persona que m’havia tornat a trobar en la meua vida. Contínuament ocupava els meus pensaments, els meus somnis... però tampoc volia que ella es fera il•lusions en una persona com jo, una persona amb la que ja havia estat i sabia ben bé com era.

Però aquesta vegada semblava que ella havia canviat, ja no pensava en mi com una relació sinó com una forma de estar agust en algú, en mi. Junts els dos érem feliços... per què no? Hi havia quelcom que no em deixava actuar amb seguretat... em sabia greu haver enganyat l’altra xica i a ella li sabia greu saber que jo li havia fet mal a l’altra.

És per això que em va parlar d’una forma com mai abans, em va dir el que pensava que era... i no vaig tindre més remei que donar-li raó. Jo tan sols era una persona que no tenia les coses clares, i en aquest cas ho demostrava al 100%: no sabia amb qui preferia estar. I amb l’estiu distància, encara que la xicoteta flama entre ella i jo no s’acabava mai d’apagar.
Avui fa uns dies ens vam trobar altra vegada, i no fou casualitat. Dia de festa gran al seu poble, jo he estat allí, no m’entenc. Se que estar amb ella suposa no evitar besar-la... però tampoc se si en realitat vull evitar-ho.


Em fa por dir o fer alguna cosa per ella... no puc tornar a fer-li mal.

eixides musicals

Una vegada més arriba el dia d’eixir més cap al sud, allà on la parla valenciana és mínima, per no dir que tan sols és utilitzada pels músics que acudim any rere any.

Anit m’adonava què tots els músics entre nosaltres acabem coneixent-nos com si fórem del mateix poble. Ens passem l’estiu de festes en festes, dianes, entrades de moros, trabuc i tot allò que comporta ser músic de carrer. I com aquell que diu “ em sones de vista”, tots ens “sonem”; no sabia el nom de ningú però tots sabien qui era jo i jo qui eren ells...

Una imatge que em va impactar fou la processó d’Ontinyent. En arribar al parc on començava, tan sols veies gent vestida amb camisa de botons blanca i la part de baix blau marí... tothom era músic. I als racons on si no pares atenció no te’n adones que hi ha algú estaven els festers, els que promouen la festa. I ahí em vaig plantejar... és cert que la festa és d’ells? Si no fos per tota la gent vestida de músic, ningú podria celebrar les festes, ni passa carrers, ni entrades, ni tan sols processons...

Actualment hi ha d’aquelles bandes que ixen al carrer a tocar “per guanyar quatre duros” i van a preu de rebaixa triplicada. Cregueu que abaratir els contractes és bo per a tots els músics? A la fi semblarà un treball com un altre, com el lloguer per anar a collir melons... i no és això el que fem.

Gràcies a “bandetes” d’aquest tipus conec gent que s’ha quedat sense poder anar a tocar a les festes d’Ontinyent. Tot simplement per remunerar la música...

canvi continu

Tornada a casa, després d’un temps vagant pel món , un dia sencer ací, una mica de temps per poder donar ordre a l’habitació, instal•lar programes informàtics, lllegir... quin goig seria que eixe dia hagués arribat. En canvi tot és anar a contrarellotge, intentant fer les coses el més ràpid possible i congelant idees que revolen pel cap per poder centrar-lo en memoritzar la pila de paraules que balla sobre el foli... però no hi ha manera.

Canvis de vida, de companyies, d’habitació, canvi de casa, del poble a la ciutat, de centre, canvi de les últimes 12 cridades telefòniques, dels últims missatges al mòbil, canvia tot... Però una fogata que fou encesa fa un temps té unes poques brases enceses que, ni amb temps, ni amb canvis, ni amb distància s’han aconseguit apagar al marge de que al voltant sols es veu un senzill fum, quasi inapreciable...

Vici? Droga? Pot ser siga més bé el que ho acaba de definir. Perquè sabem que és dolent, però seguim avant, satisfets durant l’estona que dura el nostre porro incendiat i el seu efecte... al marge de que al voltant piulen veus que diuen “no”.
Perquè nosaltres sabem que no podem tirar enrere i, feu-me cas, tampoc és massa la voluntat que hi posem. I això ho hem de canviar, hem de valorar-ho i prendre una decisió definitiva: si o no, avant o enrere, però no aquesta anada i tornada que no sabem ben bé on acaba caient...

I com deia el meu admirat Nino Bravo:

“Tú cambiarás cuando sepas distinguir el bien del mal.
Cambiarás, pero nada podrá ser de nuevo igual;
sin un adiós me iré para no volver.”

la nit d'abans...

A tan sols unes hores d’anar al viatge que hem esperat amb tant desig... esperem que tot vaja d’allò més bé, que la roba de la maleta siga encertada per a l’oratge d’aquelles terres humides. Si això va bé, la resta seran meravelles perquè la companyia és grata.

Al principi no sabia ben bé que pintava jo en una banda tan “diferent” a allò que jo estic habituada, però al fi i al cap, són gent com jo, amb il·lusió per fer i arribar a complir desitjos i somnis que per a mi són més irreals del que a ells els sembla.

Un escrit a la revista m’ha fet recordar aquells comentaris a la foto, aquell “camp de guerra” que tenien la gent d’aquesta zona on hi soc instal·lada des de fa 4 dies i que em vaig veure obligada a aturar i donar una mica de que pensar sobre el que deien sense sentit.

Ara toca dormir, agafar forces per a demà... Kerkrade ens espera!