Dia de Nadal, la familia torna a casa, les estrenes, els torrons i les menjades indigeribles per a l’estómac... i una sensació extranya em recorre el cos. No tinc forces, ni ganes de res, ni de gent, ni de xarrar... sols vull una cosa: dormir! Però...com vaig a tancar-me a la meva bambolla i convertir-me en la persona més anti-sociable d’aquest món humanitari? He de sobreviure aquest dia com siga.
Enguany és diferent. Les visites venen a casa, no anem nosaltres a les visites. I això em recorda la situació familiar d’angoixa i pena que ens envolta. Perquè trobem un buit enorme, el fonament del que tots junts siguem des que nasquérem. En un dia com aquest on tots s’uneixen i “abandonen” les seves penes hi ha d’aquells als que és tot al contrari. I a casa no hi ha arbre de nadal.
Fa uns dies amb la muixaranga ressonant a les portes d’un temple pensava en la misèria de vida que tenim. Igual ara estic i a demà no arribe. I per a això venim al món? Doncs si pense en el cap dels seus crec que preferirien no existir, morir ells abans que el que ho fa. Molt al meu pesar, no crec que eixa gent torne a ser feliç en sa vida, encara que hi haurà vegades que ho semble, les aparences enganyen, i als seus cors sempre tindran un buit que els marcarà.
I em sap greu... però no puc evitar-ho.
“...i si pugués començar de zero viuria a una illa deserta, sobrevivint a la soledat i no a la misèria i destrucció...”
