dissabte, 29 de novembre del 2008

al poble

Dies de fred, vent gelat... Aquests són els dies de menjar castanyes a la vora del foc, dels pebrassos torrats, dels carcanyols (rossegons per a altres), d’anar a l’oliva i dinar tots de torrà, d’anar a buscar camarrotges per a fer pastissos de verdures...

Recorde quan era menuda, que venia la castanyera a l’escola i ens repartia un caputxo de castanyes a cadascú... i quan la tia venia tota carregà de carcanyols “pa’ la xica” i després cagaves pedres durant 2 dies... però l’any següent la mateixa història.

Enguany han caigut ja les primeres volves de neu... i jo era lluny de la terra on m’he criat, lluny de la meva serra, la que ha viscut excursions, eixides nocturnes, pasqües i fins i tot anar a buscar espàrrecs...i es que sempre ha sigut la meva ficció.

Des del meu escriptori divise la perera de la veïna, que és ara quan més feina dona...el pati està reblit de fulles! I el gos vol dormir al cabàs per a estar més calentet.

Ara em toca retornar als pentagrames i als acords, amb quintes disminuïdes i sèptimes menors... i es que allò que som, mai ho perdrem.

Soc de poble, i faig com els de poble...
al fi i al cap...és el que soc.

dijous, 27 de novembre del 2008

ACTUALITAT

Fa uns instants comentava amb altra persona sobre la hipocresia i falsetat d'algunes persones.
Com pot ser que hi haja d'aquells que opinen respecte les persones que tenen escoltant? És a dir... jo pense que les tomaques són lo millor del món però quan està la "persona X" ja no pense això. Per a mi això és tenir poca personalitat, poc que dir del que realment pensen...

Malauradament, crec que hi ha gent de la que m'envolta que és així.

El profit i l'explotació de qualitats o virtuts, de facilitat de vida... per a que us comporteu així?
Jo em presente igual amb vosaltres que sense estar, soc el que soc, pense el que pense, i dic el que dic. I no per això soc ni millor ni pijor, soc diferent al que vosaltres representeu.
Em necesiteu per a determinades coses... i després... "si t'he vist no m'enrecorde"
El que passa es que remoure lleialtat amb falsetat és un barrejat un poc carregat i impossible de digerir...

No obstant, l'esperança és l'última cosa que podem perdre i jo se que alguna vegada en aquesta vida i en aquest món tan desgraciat trobaré aquells que siguin com jo.


I en eixos moment i per tot això:
"NOSALTRES NO SOM D'EIXE MÓN"

dissabte, 15 de novembre del 2008

Esperant...

I de sobte altra vegada la tristesa.

Vull escapar d’aquest malson que m’atrapa durant els dies! Se que sola no ho puc fer, llavors espere trobar la persona que em pare la ma i m’estire fins arribar fora d’eixe pou fosc que m’atrapa.

Però no tot és dit i fet. No està ací i per tant no hi ha rescat. I jo seguisc ofegant-me entre glops d’aigües amargues en un racó infinit de l’espai terrestre. Però se que vindrà, arribarà a temps. Tot és ser pacient i amb el vent bufant per tot arreu, lluitarem contra la corrent contraria a nosaltres, al que volem ser.

Ara sols em queda resignar-me i seguir esperant...

divendres, 14 de novembre del 2008

Autoestima


Em ve a la memòria tot allò que he conversat al llarg de la setmana. Uns dirien... menuda perdua de temps! Doncs per a mi no, tot allò parlat, dit o fet ha estat per alguna raó, algun motiu ens ha fet que ho ferem, de vegades bó, altres roin. Així és la vida.

No obstant, intente millorar el que faig, el que dic, el que pense...inclús el que escric. I per a qué? Per a sentirme millor, per a creixer personalment i no en aparença de tothom. Sols jo soc qui ho ha de fer TOT per a que jo em trobe millor. Prepotent? Egocèntrica? Orgullosa? Pense que res d'això. La paraula seria autoestima. Forces per seguir endavant, per poder fer front als altibaixos de la vida, per a tindre un objectiu, una meta.

I es que totes les coses tenen un final, i la vida té un final que mai sabem quan arriba i per tant, hem de intentar crear camí per ser alguna cosa més de la que siguem fins els dies.

Morir sense haver lluitat?
No
Morir en la lluita

dimarts, 11 de novembre del 2008

ESCRIU FELIÇ

Avui una persona m’ha dit que els meus escrits són molt tristos, eixa flama de felicitat que jo sempre he tingut s’ha esfumat a mesura que em passen els anys, I es que res és com abans...

Pot ser arribes a un lloc desconegut per a tots aquells que estan allí, on tot és nou, estrany però divertit a la vegada. Saltar bassals fins arribar a classe o buscar berenar al bar del cantó, o fins i tot mirades entre gent sobre el que una persona major ens explica als que passem del que diu són moments i coses en que les persones s’uneixen.

Des d’ací podem preveure amistat, que fins ara no se sap on pot rajar. L’un abandona...l’altre continua. I la vida segueix per als dos, cadascú per un racó encara que els punts d’encontre sempre venen a ser envoltats de rebombori, alegries, rialles...envoltats de música.

I després les paraules, les lletres que una rere altra fan que expressem allò que sentim o volem sentir, allò que ens cal comunicar als altres. I saps que sempre està en l’instant posterior al soroll dels altaveus. S’hi transmeten idees, bromes, opinions, blasfèmies que ningú entén... hi ha tantes coses amagades sota les paraules...

De vegades podem confondre el que paraules escrites expressen, llavors volgués que aquesta vegada no fos així!

No se si he aconseguit “escriure feliç”... al menys ho he intentat!

...i que la salut, la son, l’esperança i la il·lusió s’apoderen de mi...

dimarts, 4 de novembre del 2008

IGUALTAT

De camí cap a casa m’han revolat moltes idees per la meua ment. M’he trobat amb unes escultures, insignificants per a uns, bellesa i patrimoni per a altres. Unes mans, acolorides, a una alçada indeterminada, diferents però iguals entre elles. Un simple modelatge d’algeps arriba a transmetre idees, sentiments... podem extraure tantes coses... Igualtat, fraternitat, un objectiu en comú: el benestar públic de tot el col·lectiu humà. Totes elles parteixen d’un mateix tronc, blau encès amb pronunciades arrels, amb una base comuna i sòlida.
Mire per la finestra del meu habitacle... no hi trobe allò que busque. No trobe l’espurna que ha vist tot allò que ningú veu, la foscor de la nit. Mai ningú ha sigut testimoni de tants esdeveniments que naturals o no, marquen d’alguna manera les nostres vides. Nits de sofriment, nits d’emocions, de plors, de festa... totes elles mantenen dos coses en comú: l’impossibilitat d’oblit i la llum que il·lumina les nostres cares.
Volgués teletransportarme fins altra dimensió, igual allí el que ací sembla un problema és un camí cap a la solució. Un lloc on no existisca el sofriment, ni la intolerància, amb igualtat entre races, o millor, un món sense races, sense diferències. Però és clar que eixe món és una utopia pròpia i que de la meua ment no pot ixir perquè moriria. Igual de utòpic que jo ara mateix hi puga somriure agust, sentint la rialla. Aquest món no és igualitari, lluitaré per a aconseguir canviar-ho...llavors si a tu no t’importa el que jo senc, a mi no pot importarme allò que tu dius... així ja parlem d’un món igualitari.

Jo faig música per a no morir... i la meua ànima encara viu.