"No saps mai alló que tens fins que ho perds"
Després d'un grapat de minuts davant el televisor llàgrimes recorren la meua cara (i supose que la de molts més...)
Amics, eixos que estan ahi quan tothom s'ha esfumat, els que t'ajuden quan et sents mal, els qe representen "la ma" d'un antic escrit...
Un dia de Setembre, en direcció contraria al meu destí setmanal una horrorosa notícia per telèfon em trenca l'interior. Els pijors dies que he viscut fins ara, pijor fins i tot que la deixalla d'un antic amor... Necessitava firces, ànims per no ofegar-me amb totes aquelles coses que no vaig fer, amb les visites ràpides que feia quan tenia un mínim de temps...
Feia un mes que no et veia, un mes de "tragín" familiar i feines que tu no volies que ferem. En quin mal moment vaig vestir de dol eixes reixes...
Hui serien 96, que si observe que jo tinc 18, encara queda món per recorre. Malgrat això i pensant que tots em creuran per boja senore m'he preguntat: si morira, qui s'enrecordaria de mi?
Mai he trobat resposta, sempre acabe plorant sense res a dir.
Aquells dies, on realment vos necessitava no hi havia ningú, tansols gent que no saben més que soc la neta menuda, de quina familia vinc i el poble on visc. I eixa persona estava amb mi, el primer en dirigir-me la paraula segons després de la notícia, i ara el món vol que m'allunye de tu...
Vaja el món a la porquera i em deixe viure com vull, amb el que senc, amb el que no, amb els que estan i amb els que no... però decidint per mi mateix.
Unes flors que recorden allò que eres...
allà on estigues saps que és per a tu.
t'estime
2 comentaris:
Per això hi ha que arriesgar, sentir, no pensar en el que vindrà i tirar endavant amb tot, amb les mans que tens ahí o amb les que no sents al teu costat. Perque mai sabràs el que tens fins q ho perds, però tampoc tindràs res sense lluitar per allò que vols.
Estima sense pensar per no pensar en perque no ho vas demostrar després.
"Vaja el món a la porquera..."!!
T'estime Anneta!!
Unes lletres sellaven el teu cos, "Aquell a qui es vol, mai caurà en l'oblit", un cap mirant a terra, uns llavis mossegats per tractar d'amagar l' impossible, i una ferida oberta que abarca desde quan era un nano potrós fins avuí..
Sé molt bé quins sentiments t'han fet plasmar aquestes lletres. 1 mes més tard jo continue passant per on sempre anava a berenar entrepans de nocilla i note que necessite conservar un poc més de temps els punts de sutura en la ferida.
"Aquells dies, on realment vos necessitava no hi havia ningú"
Amb esta frase queda explicat el comentari anterior que vaig fer en la entrada "Esperant...".
Un abraç, no estàs 'a soles'.
Publica un comentari a l'entrada