Ja arriba... torna l'hora dels plors i hosties que revolen a casa. La mare ja no sap que fer, creu que eixe és el seu destí, que la culpa del que passa és d'ella. Tu no sas ni el que penses, simplement vols diners, vius enganxat amb allò que ens du cap a la perdició als de casa. La petita de casa encara no s'adona del que passa quan la mare em diu: -Emportat la xiqueta. La mare te por de tu, però sobretot de mi. Prega per que no se't passe pel cap enganxarme a mi... No se com ajudar, no m'agrada el que veig i menys escoltar la mare cridar de dolor. I l'endemà amb el maquillatge a les ferides, al treball, mentre tu quedes estés al llit esperant la següent borratxera. Tot per poder seguir endavant, per a que jo puga estudiar al institut, per poder menjar, per tindre les parets que soporten la teua violència.
No se d'on t'ha ixit eixa manera d'actuar, la mare no et dona motius per que li pegues, la tractes de "puta" i menys per a que la colpetges fins deixar-la estessa a terra.
Li ho dic, denuncia'l. I sas què? La mare no vol. Per què? Pel que diran, perquè es resigna i s'auto-castiga.
Si per mi fora tu no estaries sota el sostre de ma casa.
Per mi, per la menuda i per la mare: espere que arribe la fi d'aquest malson.
M'arrepentisc de dir-te "pare" quan encara no entenia allò que passa...
2 comentaris:
Els pelets de punta..
I què és allò que duu a les persones a maltractar a les altres? Quin sentiment mou a infinitat d'hòmens a agredir a les seves dones o inclús als seus fills?
Es en aquestes situacions quan hom es planteja les dos cares de la moneda: el ser humà que a aconseguit volar com l'ocell més veloç, nadar com el peix més rápid i córrer com el més ágil felí; però que no es capaç de viure en pau i respectar a les persones del seu voltat en la comparteix la seva existència.
Publica un comentari a l'entrada