eixides musicals

Una vegada més arriba el dia d’eixir més cap al sud, allà on la parla valenciana és mínima, per no dir que tan sols és utilitzada pels músics que acudim any rere any.

Anit m’adonava què tots els músics entre nosaltres acabem coneixent-nos com si fórem del mateix poble. Ens passem l’estiu de festes en festes, dianes, entrades de moros, trabuc i tot allò que comporta ser músic de carrer. I com aquell que diu “ em sones de vista”, tots ens “sonem”; no sabia el nom de ningú però tots sabien qui era jo i jo qui eren ells...

Una imatge que em va impactar fou la processó d’Ontinyent. En arribar al parc on començava, tan sols veies gent vestida amb camisa de botons blanca i la part de baix blau marí... tothom era músic. I als racons on si no pares atenció no te’n adones que hi ha algú estaven els festers, els que promouen la festa. I ahí em vaig plantejar... és cert que la festa és d’ells? Si no fos per tota la gent vestida de músic, ningú podria celebrar les festes, ni passa carrers, ni entrades, ni tan sols processons...

Actualment hi ha d’aquelles bandes que ixen al carrer a tocar “per guanyar quatre duros” i van a preu de rebaixa triplicada. Cregueu que abaratir els contractes és bo per a tots els músics? A la fi semblarà un treball com un altre, com el lloguer per anar a collir melons... i no és això el que fem.

Gràcies a “bandetes” d’aquest tipus conec gent que s’ha quedat sense poder anar a tocar a les festes d’Ontinyent. Tot simplement per remunerar la música...