Uns ullets blaus que em miren, un tros de pastís, una cançó del programa televisiu que causa 'furor' entre les més jovenetes, un grapat de 'donetes' amb els llabis maquillats, un pitufet correguent amunt i avall tota l'estona, un somriure d'orella a orella i un abraç dels que ofeguen. Així he sigut rebuda aquesta vesprada.L'alegria de qualsevol dia al poble, per les portelles corrent, pels camins en la bici, provant-se roba 'de la teta' i poant amb allò que ja em ve 'a la petorra'. I es que si ells són feliços jo ho soc més, simplement de veure que dia a dia, any rere any han anat creixent i se que en una xicoteta part estic jo ubicada.
Així és com em senc quan hi soc amb els meus menuts i recorde, que sempre ha sigut així i que, encara que de vegades no ens agrade, hi ha coses que MAI canvien...
"Teta, per què sempre estàs tocant el piano...?"
"Teta, m'ajudes a fer el treball?"
"Teta, tu saps anar en patins?"
"Teta, hui estàs molt guapa..."
Hui 11... encara sembla l'altre dia quan et tenia al braç davant l'arbre de nadal de ma casa, 0 quan el pitufet va vindre al món, i les nits que has dormit fent de moneta amb mi... jo se que cada vegada tens un poquet més de trellat, un poquet menys de vergonya i un poquet més de adulta.
I per tot això estic ben orgullosa de tu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada