escrits de llibreta 24/6/09

“Pròxima parada: Xàtiva, correspondència amb la línia d’Alcoi...”

Així és com cada dia retornava a casa durant aquest curs ple de novetats i canvis. En baixar del tren, una bròfega enorme de vent de ponent, calent i sec... A l’eixida, el pare roman a l’ombra encara que allí la calor no és menor. 42º marca el termòmetre del cotxe.

Tots aquest fets en conjunt em diuen que l’estiu comença i amb ell, arriben el que jo dic “vacances musicals”.
Tot i que l’estiu és per a anar a la platja, piscina, prendre el sol... el meu estiu fa uns anys va deixar de ser així. Malgrat això no em dona llàstima que siga com és, perquè eixe canvi fou una font d’ingressos, emocions, amistats i unió com mai havia conegut.
Tot va començar fa 4 estius, en arribar a “La Lira de Quatretonda”. Va ser com no esperes: la gent fou acollidora, sense pensar de part de qui arribava ni qualsevol altre qualificatiu. No coneixia a ningú, però aquell estiu em va descobrir al màxim la gent amb qui estava.
I així han seguit aquests anys, amb ells anant d’uns llocs a altres, “joves i vells amb bon humor”...
Tot açò ha sigut perquè divendres comencen bous i jo tan sols estaré un dia, a causa de la música, i no se dir ‘no’ a coses d’aquest tipus, de fet crec que no dec dir ‘no’.
Aquest matí no estava gens segura de voler tornar al poble. Deixe enrere moltes coses que en el primer any de vida universitària han fet canviar o, si cal dir-ho així, “créixer” la xiqueta que hi ha dins meu.
Avui a hores d’ara ja enyore tantes coses...

Me’n torne a casa, a la meua casa vertadera, on m’estimen com la filleta que sóc, on escolte el ‘tic-tac’ del rellotge del menjador mentre intente encaixar les peces del trencaclosques que tinc entre mans, on roman Sultan estès al terra...
On les coses continuen sent igual que tots els anys, encara que canvien les parets de color.

viatge en el temps

Des del sofà un conill que corre com un descosit amunt i avall pel balcó. De fons veig el fum en forma de línia que deixa un avió que pot ser vola cap a Mallorca. I això em recorda eixe viatge que amb tanta il·lusió anàvem a realitzar tots junts...

Tot fou un dia de juny en que decidírem viatjar a centre Europa,conèixer noves terres i en definitiva a veure món. Ja ho teníem tot preparat: reserva de bitllets d’avió, mapes de la ciutat on anàvem, hotel... tot. Fins que va vindre la mala notícia: havia de quedar-me a casa per qüestions de feina.

Així que malgrat la il·lusió que teníem tots, vam haver de marxar sols, sense mi. I en part, puc estar contenta per no haver anat. Anaven passant els dies, s’acostava el dia de marxar cap a terres llunyanes de casa... i jo pensava en tot el que anava a perdrem.

La nit de l’eixida jo sopava amb la taula al carrer amb els pares i els veïns. I fou llavors quan va ocórrer la desgràcia.

- Mira mare, l’avió en el que hauria d’estar viatjant cap a Alemanya...

I de sobte, comença a descendir amb foc als motors... l’avió anava a caure al buit, just en mig del bassal enorme que hi ha a poca distància del poble.

Tremolava, plorava, no podia dir res. Fou tot tan ràpid i tan impactant.. eixes persones amb qui tant havia compartit, a les que estimava i que el destí ens va unir per conèixer-nos i decidir viatjar...havien mort.

Per sort, vaig despertar d’un bot. Un dormia a l’altra punta de l’enorme llit i l’altre estava a poca distància... tot havia sigut un malson.

I pensar que 10 minuts donen per a tanta imaginació dintre del cap...

Coses que passen

Fa un temps que una història em ronda per la ment. Una història de la qual jo hi forme part d’alguna manera...

Tot va començar quan ell va anar en busca de feina a terres llunyanes, allà on el destí l’enviava. Les muntanyes eren la seua feina, protegir-les al màxim, conservar tant com puguera la natura que envoltava eixe petit poble.

A tan sols un quilòmetre estava situat el que serviria de refugi per a ell, una caseta amb escassos mitjans: un llit de palla, la quadra per a tancar el matxo i una pica. A l’hora de menjar acudia allò conegut com “la casa roja”, de la que (si se pot dir així) depenia gran part de la seua feina.

Aquella mansió de serra (anomenada per alguns “la casa dels senyorets”) tenia personal al servei del funcionament de la casa: personal de neteja, llauradors, cuineres... I en temps de veremar, acudia gent del poble per a fer la recol·lecció del raïm. I allí va succeir tot.

Tan sols uns dies van ser necessaris per a que tothom s’adonés que en l’ambient hi havia més que distància o desconeixement entre el nou forestal i una de les xiques que pujaven per a anar a la terra. I aquell fou un estiu de novetats per tot arreu.

Més d’un eren els pretendents que tenia la jove al poble encara que en eixos temps, el desconegut era el que li rondava ment i fins i tot, cor. I ella no ho podia entendre.

Però com sempre sol passar, les coses no poden funcionar bé des del primer moment. Ell havia de tornar allà on s’havia criat i ella no podia abandonar el pare i el germà menut que l’esperaven a casa. Ell marxà cap als seus orígens i ella romangué al lloc on sempre havia estat, el poble.

Però el destí fou qui els va tornar a unir, un any després i no els va separar fins que, molt de temps després, ell va marxar d’aquest món.

Avui ella ni tan sols arriba a recordar qui era aquell home de qui es va enamorar quan era una jove. Sostén a les mans una capseta amb fotografies de gent que ja no hi és, gent de qui sols puc recordar breus imatges, gent a qui encara hi és però no puc reconèixer, i fins i tot, gent per a mi desconeguda.

I de sobte apareix una foto d’aquell jove... Anna, coneixes aquest home?