Des del sofà un conill que corre com un descosit amunt i avall pel balcó. De fons veig el fum en forma de línia que deixa un avió que pot ser vola cap a Mallorca. I això em recorda eixe viatge que amb tanta il·lusió anàvem a realitzar tots junts...
Tot fou un dia de juny en que decidírem viatjar a centre Europa,conèixer noves terres i en definitiva a veure món. Ja ho teníem tot preparat: reserva de bitllets d’avió, mapes de la ciutat on anàvem, hotel... tot. Fins que va vindre la mala notícia: havia de quedar-me a casa per qüestions de feina.
Així que malgrat la il·lusió que teníem tots, vam haver de marxar sols, sense mi. I en part, puc estar contenta per no haver anat. Anaven passant els dies, s’acostava el dia de marxar cap a terres llunyanes de casa... i jo pensava en tot el que anava a perdrem.
La nit de l’eixida jo sopava amb la taula al carrer amb els pares i els veïns. I fou llavors quan va ocórrer la desgràcia.
- Mira mare, l’avió en el que hauria d’estar viatjant cap a Alemanya...
I de sobte, comença a descendir amb foc als motors... l’avió anava a caure al buit, just en mig del bassal enorme que hi ha a poca distància del poble.
Tremolava, plorava, no podia dir res. Fou tot tan ràpid i tan impactant.. eixes persones amb qui tant havia compartit, a les que estimava i que el destí ens va unir per conèixer-nos i decidir viatjar...havien mort.
Per sort, vaig despertar d’un bot. Un dormia a l’altra punta de l’enorme llit i l’altre estava a poca distància... tot havia sigut un malson.
I pensar que 10 minuts donen per a tanta imaginació dintre del cap...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada