Lluna nova

“Mi vida era como una noche sin luna antes de encontrarte, muy oscura, pero al menos había estrellas, puntos de luz y motivaciones… Y entonces tú cruzaste mi cielo como un meteoro. De pronto, se encendió y todo estuvo lleno de brillantez y belleza. Cuando tú te fuiste, cuando el meteoro desapareció por el horizonte, todo se volvió negro. No había cambiado nada, pero mis ojos habían quedado cegados por la luz. No podía ver las estrellas. Y nada tenía sentido.”

Sempre s’ha dit que els pols oposats s’atrauen. És cert? Cada vegada veig més clara la resposta. Si analitze el meu voltant veig com, les dos persones unides ‘per a tota la vida’ són totalment diferents l’un de l’altre. D’altra banda, si girem la truita a l’inversa veig que aquells a qui tot el món els veia com ‘la parella perfecta’ acaben farts de la relació i hi posen fi a ella.

Aleshores, segons la profecia... hem de buscar algú diferent a nosaltres? Jo pense que el millor és no buscar res, i esperar a que la vida ens mostre alguna que altra sorpresa.

El meu pare sempre em deia que la persona amb qui compartir la resta de la meva vida havia de ser complementària a mi, que complete aquelles parts on jo soc molt dèbil i a l’inversa. Si no es compleix aquest ‘intercanvi’ la relació estarà tard o prompte sotmesa al fracàs. Ara ho entenc tot...

Se que una part de mi sap ben bé qui o quina és la part que em completa... però altra part denega que puga funcionar...