IGUALTAT

De camí cap a casa m’han revolat moltes idees per la meua ment. M’he trobat amb unes escultures, insignificants per a uns, bellesa i patrimoni per a altres. Unes mans, acolorides, a una alçada indeterminada, diferents però iguals entre elles. Un simple modelatge d’algeps arriba a transmetre idees, sentiments... podem extraure tantes coses... Igualtat, fraternitat, un objectiu en comú: el benestar públic de tot el col·lectiu humà. Totes elles parteixen d’un mateix tronc, blau encès amb pronunciades arrels, amb una base comuna i sòlida.
Mire per la finestra del meu habitacle... no hi trobe allò que busque. No trobe l’espurna que ha vist tot allò que ningú veu, la foscor de la nit. Mai ningú ha sigut testimoni de tants esdeveniments que naturals o no, marquen d’alguna manera les nostres vides. Nits de sofriment, nits d’emocions, de plors, de festa... totes elles mantenen dos coses en comú: l’impossibilitat d’oblit i la llum que il·lumina les nostres cares.
Volgués teletransportarme fins altra dimensió, igual allí el que ací sembla un problema és un camí cap a la solució. Un lloc on no existisca el sofriment, ni la intolerància, amb igualtat entre races, o millor, un món sense races, sense diferències. Però és clar que eixe món és una utopia pròpia i que de la meua ment no pot ixir perquè moriria. Igual de utòpic que jo ara mateix hi puga somriure agust, sentint la rialla. Aquest món no és igualitari, lluitaré per a aconseguir canviar-ho...llavors si a tu no t’importa el que jo senc, a mi no pot importarme allò que tu dius... així ja parlem d’un món igualitari.

Jo faig música per a no morir... i la meua ànima encara viu.