I de sobte altra vegada la tristesa.Vull escapar d’aquest malson que m’atrapa durant els dies! Se que sola no ho puc fer, llavors espere trobar la persona que em pare la ma i m’estire fins arribar fora d’eixe pou fosc que m’atrapa.
Però no tot és dit i fet. No està ací i per tant no hi ha rescat. I jo seguisc ofegant-me entre glops d’aigües amargues en un racó infinit de l’espai terrestre. Però se que vindrà, arribarà a temps. Tot és ser pacient i amb el vent bufant per tot arreu, lluitarem contra la corrent contraria a nosaltres, al que volem ser.
Ara sols em queda resignar-me i seguir esperant...
2 comentaris:
No pots esperar sempre a que una mà es traga del pou. Has de traure les ganes d viure que portes dins, de viure moments inolvidables en aquesta juventut meravellosa que tenim!! I amb tota eixa alegria fer una llum tan gran que acabe amb tota l'oscuritat que t'envolta. A la fi... lo que va a trauret del pou son les ganes que tingues d'ixir d'ell, no la mà solidaria que vuiga traure't. Encara que si continues necessitant mans, ací saps q en tens dos.
T'stime bubeta!
Llegint açò m'ha vingut a la ment una frase que m'agrada dir, pero que no m'agrada el que diu, i espere que siga una frase equivocada, és:
"Ningú te voldrà com tu mateix".
Confie en que tots tingam una mà que ens traga del pou alguna vegada. Tu ja saps quines son ixes mans, les candidates a fer-ho, i les estàs vegent.. de vegades mires al teu voltant esperant que alguna es moga i veus amb els teus ulls que no res es mou.. penses..ixes mans són el que jo crec que són?
Pot ser ixes mans només estan per pegar-te palmadetes a l'esquena el dia de sol, pero i el dia de pluja? El dia de pluja com a molt veus una ma amb un guant per no embrutar-se.
No espere res de ningú.
Publica un comentari a l'entrada