Nadal

Dia de Nadal, la familia torna a casa, les estrenes, els torrons i les menjades indigeribles per a l’estómac... i una sensació extranya em recorre el cos. No tinc forces, ni ganes de res, ni de gent, ni de xarrar... sols vull una cosa: dormir! Però...com vaig a tancar-me a la meva bambolla i convertir-me en la persona més anti-sociable d’aquest món humanitari? He de sobreviure aquest dia com siga.

Enguany és diferent. Les visites venen a casa, no anem nosaltres a les visites. I això em recorda la situació familiar d’angoixa i pena que ens envolta. Perquè trobem un buit enorme, el fonament del que tots junts siguem des que nasquérem. En un dia com aquest on tots s’uneixen i “abandonen” les seves penes hi ha d’aquells als que és tot al contrari. I a casa no hi ha arbre de nadal.

Fa uns dies amb la muixaranga ressonant a les portes d’un temple pensava en la misèria de vida que tenim. Igual ara estic i a demà no arribe. I per a això venim al món? Doncs si pense en el cap dels seus crec que preferirien no existir, morir ells abans que el que ho fa. Molt al meu pesar, no crec que eixa gent torne a ser feliç en sa vida, encara que hi haurà vegades que ho semble, les aparences enganyen, i als seus cors sempre tindran un buit que els marcarà.

I em sap greu... però no puc evitar-ho.

“...i si pugués començar de zero viuria a una illa deserta, sobrevivint a la soledat i no a la misèria i destrucció...”

3 paraules

El començament... insistir en allò que vols, en el que desitges... i 3 paraules son fruit de tot eixe esforç.
Es ara quan veus que tot sorgeix per algun motiu i que, si no saps afrontar eixe fet, tot cau a terra. Per sort o intel·ligència, no ha passat això... i crec que puc estar orgullosa!

Així que em senc feliç amb el que he conseguit, i les coses han canviat... tot depen del dia a dia, del CARPE DIEM.

Ara ve nadal, els acomiadaments, els últims dies d'aquest any arriben a la fi... i a la vegada han vingut salutacions i noves coses desconegudes fins ara.
Espere que la felicitat seguisca fent d'inquilí a la meua vida...

8-12-2008

"No saps mai alló que tens fins que ho perds"

Després d'un grapat de minuts davant el televisor llàgrimes recorren la meua cara (i supose que la de molts més...)

Amics, eixos que estan ahi quan tothom s'ha esfumat, els que t'ajuden quan et sents mal, els qe representen "la ma" d'un antic escrit...

Un dia de Setembre, en direcció contraria al meu destí setmanal una horrorosa notícia per telèfon em trenca l'interior. Els pijors dies que he viscut fins ara, pijor fins i tot que la deixalla d'un antic amor... Necessitava firces, ànims per no ofegar-me amb totes aquelles coses que no vaig fer, amb les visites ràpides que feia quan tenia un mínim de temps...

Feia un mes que no et veia, un mes de "tragín" familiar i feines que tu no volies que ferem. En quin mal moment vaig vestir de dol eixes reixes...

Hui serien 96, que si observe que jo tinc 18, encara queda món per recorre. Malgrat això i pensant que tots em creuran per boja senore m'he preguntat: si morira, qui s'enrecordaria de mi?

Mai he trobat resposta, sempre acabe plorant sense res a dir.

Aquells dies, on realment vos necessitava no hi havia ningú, tansols gent que no saben més que soc la neta menuda, de quina familia vinc i el poble on visc. I eixa persona estava amb mi, el primer en dirigir-me la paraula segons després de la notícia, i ara el món vol que m'allunye de tu...

Vaja el món a la porquera i em deixe viure com vull, amb el que senc, amb el que no, amb els que estan i amb els que no... però decidint per mi mateix.

Unes flors que recorden allò que eres...

allà on estigues saps que és per a tu.

t'estime

al poble

Dies de fred, vent gelat... Aquests són els dies de menjar castanyes a la vora del foc, dels pebrassos torrats, dels carcanyols (rossegons per a altres), d’anar a l’oliva i dinar tots de torrà, d’anar a buscar camarrotges per a fer pastissos de verdures...

Recorde quan era menuda, que venia la castanyera a l’escola i ens repartia un caputxo de castanyes a cadascú... i quan la tia venia tota carregà de carcanyols “pa’ la xica” i després cagaves pedres durant 2 dies... però l’any següent la mateixa història.

Enguany han caigut ja les primeres volves de neu... i jo era lluny de la terra on m’he criat, lluny de la meva serra, la que ha viscut excursions, eixides nocturnes, pasqües i fins i tot anar a buscar espàrrecs...i es que sempre ha sigut la meva ficció.

Des del meu escriptori divise la perera de la veïna, que és ara quan més feina dona...el pati està reblit de fulles! I el gos vol dormir al cabàs per a estar més calentet.

Ara em toca retornar als pentagrames i als acords, amb quintes disminuïdes i sèptimes menors... i es que allò que som, mai ho perdrem.

Soc de poble, i faig com els de poble...
al fi i al cap...és el que soc.

ACTUALITAT

Fa uns instants comentava amb altra persona sobre la hipocresia i falsetat d'algunes persones.

Com pot ser que hi haja d'aquells que opinen respecte les persones que tenen escoltant? És a dir... jo pense que les tomaques són lo millor del món però quan està la "persona X" ja no pense això. Per a mi això és tenir poca personalitat, poc que dir del que realment pensen...

Malauradament, crec que hi ha gent de la que m'envolta que és així.

El profit i l'explotació de qualitats o virtuts, de facilitat de vida... per a que us comporteu així?
Jo em presente igual amb vosaltres que sense estar, soc el que soc, pense el que pense, i dic el que dic. I no per això soc ni millor ni pijor, soc diferent al que vosaltres representeu.

Em necesiteu per a determinades coses... i després... "si t'he vist no m'enrecorde"

El que passa es que remoure lleialtat amb falsetat és un barrejat un poc carregat i impossible de digerir...

No obstant, l'esperança és l'última cosa que podem perdre i jo se que alguna vegada en aquesta vida i en aquest món tan desgraciat trobaré aquells que siguin com jo.

I en eixos moment i per tot això:

"NOSALTRES NO SOM D'EIXE MÓN"

Esperant...

I de sobte altra vegada la tristesa.

Vull escapar d’aquest malson que m’atrapa durant els dies! Se que sola no ho puc fer, llavors espere trobar la persona que em pare la ma i m’estire fins arribar fora d’eixe pou fosc que m’atrapa.

Però no tot és dit i fet. No està ací i per tant no hi ha rescat. I jo seguisc ofegant-me entre glops d’aigües amargues en un racó infinit de l’espai terrestre. Però se que vindrà, arribarà a temps. Tot és ser pacient i amb el vent bufant per tot arreu, lluitarem contra la corrent contraria a nosaltres, al que volem ser.

Ara sols em queda resignar-me i seguir esperant...

Autoestima

Em ve a la memòria tot allò que he conversat al llarg de la setmana. Uns dirien... menuda perdua de temps! Doncs per a mi no, tot allò parlat, dit o fet ha estat per alguna raó, algun motiu ens ha fet que ho ferem, de vegades bó, altres roin. Així és la vida.

No obstant, intente millorar el que faig, el que dic, el que pense...inclús el que escric. I per a qué? Per a sentirme millor, per a creixer personalment i no en aparença de tothom. Sols jo soc qui ho ha de fer TOT per a que jo em trobe millor. Prepotent? Egocèntrica? Orgullosa? Pense que res d'això. La paraula seria autoestima. Forces per seguir endavant, per poder fer front als altibaixos de la vida, per a tindre un objectiu, una meta.

I es que totes les coses tenen un final, i la vida té un final que mai sabem quan arriba i per tant, hem de intentar crear camí per ser alguna cosa més de la que siguem fins els dies.

Morir sense haver lluitat?
No
Morir en la lluita

ESCRIU FELIÇ

Avui una persona m’ha dit que els meus escrits són molt tristos, eixa flama de felicitat que jo sempre he tingut s’ha esfumat a mesura que em passen els anys, I es que res és com abans...

Pot ser arribes a un lloc desconegut per a tots aquells que estan allí, on tot és nou, estrany però divertit a la vegada. Saltar bassals fins arribar a classe o buscar berenar al bar del cantó, o fins i tot mirades entre gent sobre el que una persona major ens explica als que passem del que diu són moments i coses en que les persones s’uneixen.

Des d’ací podem preveure amistat, que fins ara no se sap on pot rajar. L’un abandona...l’altre continua. I la vida segueix per als dos, cadascú per un racó encara que els punts d’encontre sempre venen a ser envoltats de rebombori, alegries, rialles...envoltats de música.

I després les paraules, les lletres que una rere altra fan que expressem allò que sentim o volem sentir, allò que ens cal comunicar als altres. I saps que sempre està en l’instant posterior al soroll dels altaveus. S’hi transmeten idees, bromes, opinions, blasfèmies que ningú entén... hi ha tantes coses amagades sota les paraules...

De vegades podem confondre el que paraules escrites expressen, llavors volgués que aquesta vegada no fos així!

No se si he aconseguit “escriure feliç”... al menys ho he intentat!

...i que la salut, la son, l’esperança i la il·lusió s’apoderen de mi...

IGUALTAT

De camí cap a casa m’han revolat moltes idees per la meua ment. M’he trobat amb unes escultures, insignificants per a uns, bellesa i patrimoni per a altres. Unes mans, acolorides, a una alçada indeterminada, diferents però iguals entre elles. Un simple modelatge d’algeps arriba a transmetre idees, sentiments... podem extraure tantes coses... Igualtat, fraternitat, un objectiu en comú: el benestar públic de tot el col·lectiu humà. Totes elles parteixen d’un mateix tronc, blau encès amb pronunciades arrels, amb una base comuna i sòlida.
Mire per la finestra del meu habitacle... no hi trobe allò que busque. No trobe l’espurna que ha vist tot allò que ningú veu, la foscor de la nit. Mai ningú ha sigut testimoni de tants esdeveniments que naturals o no, marquen d’alguna manera les nostres vides. Nits de sofriment, nits d’emocions, de plors, de festa... totes elles mantenen dos coses en comú: l’impossibilitat d’oblit i la llum que il·lumina les nostres cares.
Volgués teletransportarme fins altra dimensió, igual allí el que ací sembla un problema és un camí cap a la solució. Un lloc on no existisca el sofriment, ni la intolerància, amb igualtat entre races, o millor, un món sense races, sense diferències. Però és clar que eixe món és una utopia pròpia i que de la meua ment no pot ixir perquè moriria. Igual de utòpic que jo ara mateix hi puga somriure agust, sentint la rialla. Aquest món no és igualitari, lluitaré per a aconseguir canviar-ho...llavors si a tu no t’importa el que jo senc, a mi no pot importarme allò que tu dius... així ja parlem d’un món igualitari.

Jo faig música per a no morir... i la meua ànima encara viu.

PUNT

Hui en formació vocal hem donat el punt, símbol gràfic que teclejaré ara. Què és un punt? Depenent del lloc on el situem hi ha diferents punts.
Els trobem punt i seguit (la qual cosa vol dir que la història segueix, hi ha una pausa però sense fí) punt i a part (finalitzem un tema i reprenem altre diferent, però el final encara no arriba) i el punt i final. Aquest crec q tots el coneguem, el típic punt que esperes amb ansietat escoltar quan a l’escola ens feien dictats, o quan ens llegim un llibre “obligatori”... m’oblidava d’ells!! Els punts suspensius [...] on tot queda a gust de tothom, cadascú deixa volar la seva imaginació i conclou en el que millor li be en eixos moments. Be siga quan anomenem coses, adjectius o el que siga. Aquests són els suplents del famós etc (etcètera).
Fins ací tot allò que fa referència a l’escriptura de la llengua. Ara be, trobem els puntets musicals. I m’he donat conter que són ben diferents als que tothom coneix (no és que aquests no els coneguem però mai m’havia adonat d’aquesta reflexió) ja que els musicals no acaben mai res, sinó que prolonguen allò a que fa referència (tot al contrari de l’altre tipus de punts). Els puntets musicals arriben a allargar el valor del símbol musical fins la meitat del que ell mateix val! És a dir, que si tens un entrepà, el puntet te’n dona mig de més...

En fi, que podem trobar tot tipus de punts en aquesta vida, el millor i més disfrutat per tothom? eL punt G...

Tothom pot comprovar el punt on la imaginació de les persones pot arribar en un estat mental com el meu actual...i es que no hi ha mal que per a be no vinga...

I ara em pregunte... qui tipus de punt hi ha ara a la meua vida?
[...]

Dia gris

Surt el sol, pareix que està absent en aquest dia de tristesa amagada. Plou fora, però no pluja intensa, sinó una pluja suau, que va mullant poc a poc...com la tristesa.

La derrota em marca, em demostra que tot realment no ix com jo desitge, tot no és bellesa dins la meua bambolla de parets maleables. Ací dins s'accepta tothom,menys aquells amb espines que volen "puxar" les parets. Gent així sobra.

Espere que els núvols s'esfumen i la llum i poca calor que pot arribar a fer a dies de tardor vinga fins als meus ulls... i no fingir els somriures.

Dubtes, fets i no fets, pensaments...en definitiva, mal de caps que no s'acaben d'aclarir i les coses així no poden funcionar...

"Tu i jo som com cul i merda" el problema és no saber qui és qui.

Des del sofà, observe la setmana vinent. Molta feina, molta festa, molt de temps amb gent, coneguda, propera, desconeguda...

Llavors és ara quan pense en tot allò que he deixat enrrere, eixe món on jo hi era i l'he canviat per aquest. Allí escoltava els grills cantar en fer-se la nit, les rialles dels xiquets menuts del carrer, la iaia dir trellats...Moltes coses que ací no tinc.

Un veí fent resonar la seua dolçaina em recorda els concerts amb la meua gent, amb eixos que encara estan més llunt de casa. No puc saber el que senten, si m'enyoren o si no...

Sols se que aci tampoc hi ets tu i tan sols puc escoltar-te amb un móbil i uns moments limitats... i arriba l'hora de tornar al poble i també el temps és limitat quan estic amb tu.

S'em fa complicat tot el que em passa ara mateix i ara és quan realment em plantege si realment açò arribarà a algun lloc...

Dies de pluja

Entre papers pautats i d'altres plens de lletres amuntegades una llàgrima a la cara. Desconfiança, cels, enveja... paraules que no deurien existir. Senc que el meu cor en dies de pluja es queda ple de res, un buit enorme que m’ompli i no em deixa fer qualsevol cosa que propose. Però si realment no hi ha res, per què no puc fer altres coses per tal de sentir-me bé? Això significa que realment el meu interior es ple d’alguna cosa no identificada fins el moment? No ho se.

M’he sentit la persona més estúpida que hi ha baix la capa del cel... soc dolenta? Sempre he pensat que no però pot ser tots tinguem una part de maldat al nostre interior.
És eixa “cosa” la que omple el meu cor als dies de pluja?

NOVETAT

Vist i plau que la meua companya de pis ho fa...m'ha fet goleta a mi!

Hui no és un dels meus dies esplèndits...moltes clavades de pota en poc més de 15 hores...

Espere inspirar-me per omplir de gom a gom aquesta nova proposta...

La meua nova bambolla castellonenca arriba en gana