Hi ha dies i dies.
Dies amb ganes de somriure, viure moments amb els teus, amb un bon acomodament on deixar-se caure.
Dies d’angoixa i ganes de pegar a fugir.
Dies d’enyorança de casa, dels meus, dels que ja no hi son.
Dies de ràbia i suportar actituds imperdonables.
Dies de tristesa i llàgrimes.
Però arriba el dia en que tots eixos conclouen, i hi ha de tot: angoixa, enyorança, ràbia i fins i tot plors. Un “no puc més” pot definir la situació d’avui.
Fa dos dies confeccione un document al meu portàtil, al que vaig afegint feines, concerts, treballs, exàmens, tutories, reunions i totes eixes coses que fem algunes persones. I quan revise el que he afegit, m’adone que hi ha dies als que no puc escriure més, estan plens.
Els pets sonen de fons, canten vespre, diuen que estan fins als collons... quin bon moment per escoltar-los.
Sembla que no visc a la casa on pague el lloguer, vaig d’aquí allà, fent treballs i preparant exposicions, imitant si més si no uns amics meus, amb la casa al coll tot el dia. Emigre fins allí, on és possible m’evadeixo dels problemes i mal de caps que tinc.
I casualment els pets canvien de cançó, i surt algun nom que em recorda la tranquil·litat.
He de tornar a eixe món real, evadir-me l’estona que presione tecles està bé de ves en quan.
Ara ens queda limitar-nos a esperar, i que tot torne a la normalitat... o limitar-me a cridar ben fort: TORNEM A GRANADA!
