Sorpresa i un poc decebuda per tot el que m’han contat. Serà cert? Em costa molt de creure, però tampoc ho veig impossible. Seré boba? És possible.
D’altra banda més sorpreses, reaccions incontrolables. No hi ha que agafar les coses d’eixa manera, cal saber qui som i que volen fer amb la nostra vida.
No ens hem de subordinar a l’altre, cadascú és com és, no té sentit que espereu.
Tampoc té sentit que penseu: i si no haguera fet allò? I si no haguera anat? Doncs ara ja està, nopodem tornar el temps enrere.
...Barracones en los centros, alumnos sin profesores, ratios elevadísimas, condiciones pésimas para un trabajo docente y decente, esto es lo que cada día se encontrarán los alumnos y alumnas que empiezan un nuevo curso, y no se trata del curso 1950/51, aunque parezca mentira, se trata del inicio del curso 2010/2011.
Un año más volvemos a ser la comunidad autónoma con más fracaso escolar y con menos presupuesto para educación. Nosotros, como docentes, queremos cambiar esta situación, ya que solemos estar en el ojo del huracán y se nos suele acusar a nosotros de esta situación. Pero queremos hacer conocedores, a los padres y madres de nuestros alumnos, cuál es la situación real en la que nos encontramos, y por ende, en la que se encuentran sus hijos e hijas, y que si no cambia pronto, irá a peor.
Iniciamos el verano conociendo que las ratios (número de alumnos por clase) iba a incrementarse de hasta 30 alumnos por clase en la etapa de infantil, 35 en primaria y 40 en secundaria, es decir, volvemos a la educación de los años 50, en vez de avanzar hacia una educación de calidad, con grupos reducidos y profesorado especializado, como en el resto de Europa y parte del territorio español.
También conocimos la noticia de que se iban a suprimir plazas de compensatoria (profesorado que atiende a los alumnos con carencias o ritmos más lentos), lo que hace que el profesor se pueda encontrar que tiene que atender a 35 niños, de los cuales 5 puedan llevar un ritmo diferente más lento y no puedan ser atendidos como necesitan.
Cuando por fin llega septiembre y nos disponemos a atender a nuestros alumnos como nos gusta, queremos y debemos, nos encontramos, con que, además, de todo esto mencionado, en muchos centros faltan hasta 5 docentes, lo que hace que, grupos de alumnos de hasta 35 niños y niñas no tengan tutoría.
Y no acaba aquí la cosa, sino que a fecha 14 de septiembre y con el curso empezado ya 7 días, son miles los alumnos /as que siguen sin maestro/a, obligando a que sean los docentes del mismo centro los que se tengan que encargar de estos sin tener, a veces, la formación adecuada para la etapa o el área en cuestión, es decir, retornando al maestro generalista en vez de avanzar hacia la especialización del profesorado.
Otro colectivo que a día de hoy sigue sin noticias es el profesorado interino de esta comunidad, que han visto recortado su contrato debido a la crisis que atraviesa esta Conselleria de Educación, además de muchos más recortes, como ha sido en información y transparencia.
A continuación pasamos seguidamente a enumerar las turbias irregularidades y negligencias que son la tónica general de este inicio de curso 2010-2011:
a) Todavía no podemos acceder a consultar nuestro número de interino y nuestra posición en la bolsa de trabajo en la web de Conselleria. El curso pasado pudimoshacerlo con total normalidad desde el 10 de septiembre. Deseamos destacar que actualmente este es el único procedimiento por el que podemos estar informados de la evolución de nuestra situación como interinos en nuestras respectivas especialidades, para además, poder saber si podremos ejercer de docentes durante este curso, o deberemos buscar otras salidas laborales debido a los recortes.
b) Los recortes del actual curso escolar no son solo económicos (reducción de profesorado, de instalaciones, material, etc.) sino que al parecer, también afecta a la transparencia, porque según fuentes presenciales en las adjudicaciones del presente día se “coló” a personal que no aparecía en las listas, incumpliendo así los acuerdos de transparencia y legalidad por los que se rige Conselleria.
c) Siguiendo con el tema de las adjudicaciones, también queremos resaltar que es el proceso donde se destina al profesorado a cubrir las bajas que haya en los centros docentes, y por lo tanto, deberían ser diarias para así asegurar la continua y adecuada educación y atención a los alumnos, no obstante, se realiza de forma semanal, lo que conlleva que los niños estén incluso 12 días si profesor (tutor o especialista), lo que no sería mayor problema si se obvia el hecho de que en muchos centros faltan hasta 3 docentes desde inicio de curso por falta de previsión de la Administración.
d) Los opositores que se han presentado por primera vez y que no obtuvieron plaza en el concurso-oposición tienen derecho, según las bases de la convocatoria, a ser incorporados a la bolsa de interinos de la especialidad por la que se examinaron, pero a fecha de hoy la Conselleria no ha publicado ninguna lista oficial donde consten dichas incorporaciones. Estas listas de nuevas incorporaciones deben ordenarse por la nota de la fase oposición, y la Administración las ha publicado en años anteriores con total normalidad. Este año no ha sido así, lo que impide comprobar la transparencia en el orden de admisión como nuevos interinos, y en la actualidad no tenemos ninguna constancia oficial de que Conselleria haya cumplido con este procedimiento legal.
e) Los sindicatos, alegando que están muy ocupados preparando la huelga general y recopilando recibos de sus cursillos y seminarios para oposiciones, hacen oídos sordos a esta situación y dejan a Conselleria actuar impunemente, sin darse cuenta que los más perjudicados son los alumnos, a los que están dejando sin una educación, ya no de calidad, sino mínima, que parece que es lo a lo máximo que aspira nuestra comunidad autónoma.
Es por todos estos puntos por los que, todo el colectivo de docentes interinos y funcionarios, queremos hacer un llamamiento a la opinión pública, para que sean conocedores de cómo está la situación actual en el sistema educativo valenciano, un sistema opaco y oscuro en las adjudicaciones de puesto de trabajo, cuando debería ser limpio y cristalino ya que, supuestamente, sólo depende de una oposición. Una situación desesperante para los docentes que no somos conocedores de nuestra situación actual y futura, y que no nos permite realizar una secuenciación y programación adecuada para poder atender a los alumnos. Una situación de opresión donde se nos trata como terroristas y se nos cachea antes de darnos trabajo. Una situación donde miles de niños en la Comunitat siguen estudiando en barracones, eso sí, con unas maravillosas vistas hacia el circuito de Fórmula 1, y sin docentes, los cuales tendremos que ir a buscar trabajo a otras comunidades autónomas con más interés y preocupació por la educación.
Actualment hi ha moltes situacions familiars on el valencià no s’utilitza per a res. Però açò no significa que no existisca un vincle entre ells i el valencià. Avis i besavis han parlat valencià, de fet hi ha d’aquells que no saben parlar castellà o els que saben es costa expressar-se en aquesta llengua.
Aquesta situació es repeteix per molts habitacles del País Valencià, on cada vegada hi ha menys gent que parla valencià. Als pobles menuts, la gent entre ells parlen valencià fins i tots’adrecen a les administracions en valencià però els fills d’aquesta gent, aquells que per qüestions de feina o altres emigren cap a la capital tornen al poble parlant castellà.
A Catalunya, defensen la llengua amb el seu ús, com una eina de supervivència. El que no podem permetre és el fet què com ve gent no-valenciana hem de canviar la nostra llengua i parlar-los en castellà. Això no. Ells, que venen ací, han d’aprendre a parlar valencià. Hem d’acabar amb la situació de demanar perdó per dirigir-se en valencià a algú de parla castellana. Què, al contrari, ells demanen perdó per parlar-nos castellà als valencianoparlants?
De cara a les administracions però sobretot a la docència, cal dir que hem de defensar el coneixement i domini tant del castellà com del valencià. És una necessitat i a la vegada un deure, perquè jo no tinc per què parlar castellà a ningú quan parle valencià en determinades institucions i no m’entenen (o no volen entendrem).Si pretenem fomentar la nostra llengua ho hem de fer principalment fent ús d’ella. De res serveix dir : “vamos a fomentar la enseñanza en valenciano”.
D’altra banda, trobem aquells qui encara troben impediments entre valencià i català. Jo pense que a cap habitant de Murcia se li ocorre dir que els de Madrid no parlen castellà, o a la inversa. Són diferents dialectes, però la mateixa llengua: la llengua catalana, i com a mestres que anem a ser, ho hem de tenir ben clar.
No podem oblidar-nos d’aquells que diuen: “yo soy valenciano pero no hablo valenciano”. En què quedem? El fet de parlar la nostra llengua és símbol d’identitat, símbol de ser valencians.
Açò no significa la defensa per la imposició del valencià, sinó la defensa d’ús del valencià.
És increïble quan tecleges “llengua valenciana” al Google. El valencià explicat en castellà, no té sentit una cosa així.
En tu estime el món, la terra i la gent d'on véns, en tu estime.
I sé que en tu és més fort el dolor i més intensa l'alegria de viure, i és en tu on creix la vida i és en tu on em sent lliure.
En tu estimaria fins i tot l'absurda vinguda de la mort, i és en tu que estime les dolces dimensions del teu cos.
En tu estime el món, la terra i la gent d'on véns, en tu estime, en tu, perquè a tu t'estime, en tu, en tu, en tu...
Raimon
I segueixo analitzant textos, i les influències sociològiques dels semblants, i els estils parentals, i Bronfenbrenner, i encara em queda el desevolupament, i l'Europa ecològica, i l'educació i els valors... paciència.
Des que era ben menuda vaig ser aficionada als trencaclosques. No em resultava gens difícil estar davant les fitxes mesclades hores i hores fins encaixar-les cadascuna al seu lloc. Hi havia d'alguns que em deien: "vinga, que et tire una maneta. Quina busque?" i als 10 minuts...: "uff... no puc més, quin lio!". També estava la típica persona que et demanava amb careta de pena: "deixa'm posar a mi l'última peça...".
La vida és un trencaclosques. Proves, canvies, tornes a provar, canvies... fins que trobes la correcta. Algunes vegades la fitxa es perd i penses: on collons s'ha clavat?
Una vegada vaig perdre una fitxa, de tots els que he muntat sols he perdut eixa maleïda fitxa, color taronja, que formava la part central d'un campanar que queda penjat davant meua ara mateix. Vaig demanar que me l'enviaren per correu però en arribar la fitxa... no era la que faltava, no era la mateixa...
No hi ha dos fitxes iguals. Poden tenir el mateix color però diferent forma, o igual forma però diferent color... sempre són diferents. I les persones igual.
Tan sols dos fitxes queden unides com toca... no poden quadrar més d'una al mateix lloc. Cadascuna té un lloc assignat, cadascuna juga una posició al bell mosaic que formen.
Per fi he trobat la fitxa que buscava... encaixa a la perfecció!
En introduir-me al món virtual em ve a la memòria un lloc on abans deixava plasmar idees i imatges fa uns anys. Teclejo el nom i apareix. D’entrada unes paraules que no m’agraden. Angoixa.
Avui m’agradaria tirar enrere i borrar-ho. Les imatges i els avanços tecnològics m’han jugat una mala passada. Mals records.
Aquest “món” actual al que estic / estem sotmesos no m’agrada. No m’agrada perquè no arribe a oblidar, tot està ahí, paraula rere paraula, imatge rere imatge...una vida plasmada. No vull recordar eixes coses, i ara no em queda altra que tragar amb els ulls.
He vist i llegit coses que haguera preferit no veure, pot ser és el que li va passar a ella en veure aquest racó d’escriptura...
M’he enterat de coses passades, que pot ser tu prefereixes que no sàpiga. Però ara ja les se.No voldria, però les se.
Apareix una xifra, uns nombres amb significat propi per a tu almenys en aquells dies. I m’adone que els meus dies estan ací, i no puc contar ni mesos, ni dies. No hi ha data. Algú diu que la cosa ve de llarg. No s’enganyen...
Es manifesten sentiments, emocions, parla de llocs, concretament d’un...
No serà la fontana però... l’Alhambra també és bonica.
S’obri la porta de l’armari i allí està, flamant i llustrós com el primer dia, la vestimenta que m’ha descobert tants racons de la terra. Es reuneixen al voltant de 10 camises, totes elles amb la característica indispensable del color blanc i botons al davant. Avui torne als carrers, després de 2 mesos absent en aquest món, torne a fer el que m’agrada. Enyorava fins i tot els dies d’assaig fins a altes hores de la nit, les històries per a no dormir que circulen, però sobretot la gent i la sensació de satisfacció en estar amb tots. Ho necessitava. Ja em feia falta una sessió d’eixir i passar-ho bé. Temps enrere, amb altra gent, en altres llocs... però sempre s’ha dit que com en casa res. En moments com aquest, recorde aquella xiqueta menuda amb calcetins de cop de gràcia, nerviosa i impacient perquè eixe dia arribà.
Dies amb ganes de somriure, viure moments amb els teus, amb un bon acomodament on deixar-se caure.
Dies d’angoixa i ganes de pegar a fugir.
Dies d’enyorança de casa, dels meus, dels que ja no hi son.
Dies de ràbia i suportar actituds imperdonables.
Dies de tristesa i llàgrimes.
Però arriba el dia en que tots eixos conclouen, i hi ha de tot: angoixa, enyorança, ràbia i fins i tot plors. Un “no puc més” pot definir la situació d’avui.
Fa dos dies confeccione un document al meu portàtil, al que vaig afegint feines, concerts, treballs, exàmens, tutories, reunions i totes eixes coses que fem algunes persones. I quan revise el que he afegit, m’adone que hi ha dies als que no puc escriure més, estan plens.
Els pets sonen de fons, canten vespre, diuen que estan fins als collons... quin bon moment per escoltar-los.
Sembla que no visc a la casa on pague el lloguer, vaig d’aquí allà, fent treballs i preparant exposicions, imitant si més si no uns amics meus, amb la casa al coll tot el dia. Emigre fins allí, on és possible m’evadeixo dels problemes i mal de caps que tinc.
I casualment els pets canvien de cançó, i surt algun nom que em recorda la tranquil·litat.
He de tornar a eixe món real, evadir-me l’estona que presione tecles està bé de ves en quan.
Ara ens queda limitar-nos a esperar, i que tot torne a la normalitat... o limitar-me a cridar ben fort: TORNEM A GRANADA!
