divendres, 30 de juliol del 2010

el trencaclosques


Des que era ben menuda vaig ser aficionada als trencaclosques. No em resultava gens difícil estar davant les fitxes mesclades hores i hores fins encaixar-les cadascuna al seu lloc.
Hi havia d'alguns que em deien: "vinga, que et tire una maneta. Quina busque?" i als 10 minuts...: "uff... no puc més, quin lio!".
També estava la típica persona que et demanava amb careta de pena: "deixa'm posar a mi l'última peça...".

La vida és un trencaclosques. Proves, canvies, tornes a provar, canvies... fins que trobes la correcta. Algunes vegades la fitxa es perd i penses: on collons s'ha clavat?

Una vegada vaig perdre una fitxa, de tots els que he muntat sols he perdut eixa maleïda fitxa, color taronja, que formava la part central d'un campanar que queda penjat davant meua ara mateix. Vaig demanar que me l'enviaren per correu però en arribar la fitxa... no era la que faltava, no era la mateixa...

No hi ha dos fitxes iguals. Poden tenir el mateix color però diferent forma, o igual forma però diferent color... sempre són diferents. I les persones igual.

Tan sols dos fitxes queden unides com toca... no poden quadrar més d'una al mateix lloc. Cadascuna té un lloc assignat, cadascuna juga una posició al bell mosaic que formen.


Per fi he trobat la fitxa que buscava... encaixa a la perfecció!

dilluns, 12 de juliol del 2010

Fotografies

En introduir-me al món virtual em ve a la memòria un lloc on abans deixava plasmar idees i imatges fa uns anys. Teclejo el nom i apareix. D’entrada unes paraules que no m’agraden. Angoixa.

Avui m’agradaria tirar enrere i borrar-ho. Les imatges i els avanços tecnològics m’han jugat una mala passada. Mals records.

Aquest “món” actual al que estic / estem sotmesos no m’agrada. No m’agrada perquè no arribe a oblidar, tot està ahí, paraula rere paraula, imatge rere imatge...una vida plasmada. No vull recordar eixes coses, i ara no em queda altra que tragar amb els ulls.

He vist i llegit coses que haguera preferit no veure, pot ser és el que li va passar a ella en veure aquest racó d’escriptura...

M’he enterat de coses passades, que pot ser tu prefereixes que no sàpiga. Però ara ja les se. No voldria, però les se.

Apareix una xifra, uns nombres amb significat propi per a tu almenys en aquells dies. I m’adone que els meus dies estan ací, i no puc contar ni mesos, ni dies. No hi ha data. Algú diu que la cosa ve de llarg. No s’enganyen...

Es manifesten sentiments, emocions, parla de llocs, concretament d’un...

No serà la fontana però... l’Alhambra també és bonica.

...JO MÉS!


dissabte, 3 de juliol del 2010

tornant a la càrrega


S’obri la porta de l’armari i allí està, flamant i llustrós com el primer dia, la vestimenta que m’ha descobert tants racons de la terra. Es reuneixen al voltant de 10 camises, totes elles amb la característica indispensable del color blanc i botons al davant.
Avui torne als carrers, després de 2 mesos absent en aquest món, torne a fer el que m’agrada.
Enyorava fins i tot els dies d’assaig fins a altes hores de la nit, les històries per a no dormir que circulen, però sobretot la gent i la sensació de satisfacció en estar amb tots.
Ho necessitava. Ja em feia falta una sessió d’eixir i passar-ho bé.
Temps enrere, amb altra gent, en altres llocs... però sempre s’ha dit que com en casa res.
En moments com aquest, recorde aquella xiqueta menuda amb calcetins de cop de gràcia, nerviosa i impacient perquè eixe dia arribà.