la nit d'abans...

A tan sols unes hores d’anar al viatge que hem esperat amb tant desig... esperem que tot vaja d’allò més bé, que la roba de la maleta siga encertada per a l’oratge d’aquelles terres humides. Si això va bé, la resta seran meravelles perquè la companyia és grata.

Al principi no sabia ben bé que pintava jo en una banda tan “diferent” a allò que jo estic habituada, però al fi i al cap, són gent com jo, amb il·lusió per fer i arribar a complir desitjos i somnis que per a mi són més irreals del que a ells els sembla.

Un escrit a la revista m’ha fet recordar aquells comentaris a la foto, aquell “camp de guerra” que tenien la gent d’aquesta zona on hi soc instal·lada des de fa 4 dies i que em vaig veure obligada a aturar i donar una mica de que pensar sobre el que deien sense sentit.

Ara toca dormir, agafar forces per a demà... Kerkrade ens espera!

pensaments 8/7/09

Tal vegada tinc una mica de raó quan vos demane que m’aparteu de qualsevol pensament, fet o acció que sigui reflex de mínim interès. Hi ha coses que no convenen, i s’han d’acceptar com a tals, encara que hi ha més d’un ben cabut...

Les persones tenim màscares, fa poc de temps vaig llegir sobre aquest tema, pot ser compartir sostre durant un curs ens introdueix aquestes ‘visions’. I cada dia estic més sabedora de que és cert.

Dia a dia, puc observar com tu o l’altre fingiu ser allò que no sou. Fingeixes ser simpàtica quan realment no tens ni una punteta de gràcia, et fas l’interessant amb ballets sense arribar a ser-ho, poses cara d’estar enfadat i en realitat és sols per aconseguir més del que et podria donar... Un grapat de coses que en la pura realitat ni tan sols apareixen. Pot ser les meues paraules sonen dures, però per sort o desgràcia ‘no tenen màscara’.

Hi ha una realitat que no se ben bé que significa. Esperances? Poques, però no ho puc evitar. No puc pensar què les coses passen sense una raó, perquè tot fet té davant un motiu pel quan succeeix. I eixe motiu no és alcohol... pot ser fomenta una part o altra, però no és el principal motiu.

Necessitat? Ninguna. No cal eixes coses per poder estar bé. De fet, ha passat temps sense elles i la vida ha seguit. Igual l’altra cara de la moneda no ho veu així...

Massa pelis i llibres de fantasies. Malgrat això queda quelcom que em sosté els peus al terra, i m’ensenya la diminuta senda per on dec seguir avançant, encara que sigui costera amunt, amb pedres, arena viscosa, a una banda roques afilades i a l’altra un riu a gran alçada...

Lluna nova

“Mi vida era como una noche sin luna antes de encontrarte, muy oscura, pero al menos había estrellas, puntos de luz y motivaciones… Y entonces tú cruzaste mi cielo como un meteoro. De pronto, se encendió y todo estuvo lleno de brillantez y belleza. Cuando tú te fuiste, cuando el meteoro desapareció por el horizonte, todo se volvió negro. No había cambiado nada, pero mis ojos habían quedado cegados por la luz. No podía ver las estrellas. Y nada tenía sentido.”

Sempre s’ha dit que els pols oposats s’atrauen. És cert? Cada vegada veig més clara la resposta. Si analitze el meu voltant veig com, les dos persones unides ‘per a tota la vida’ són totalment diferents l’un de l’altre. D’altra banda, si girem la truita a l’inversa veig que aquells a qui tot el món els veia com ‘la parella perfecta’ acaben farts de la relació i hi posen fi a ella.

Aleshores, segons la profecia... hem de buscar algú diferent a nosaltres? Jo pense que el millor és no buscar res, i esperar a que la vida ens mostre alguna que altra sorpresa.

El meu pare sempre em deia que la persona amb qui compartir la resta de la meva vida havia de ser complementària a mi, que complete aquelles parts on jo soc molt dèbil i a l’inversa. Si no es compleix aquest ‘intercanvi’ la relació estarà tard o prompte sotmesa al fracàs. Ara ho entenc tot...

Se que una part de mi sap ben bé qui o quina és la part que em completa... però altra part denega que puga funcionar...