dimecres, 11 de febrer de 2009

QUE ARRIBE LA FI

Ja arriba... torna l'hora dels plors i hosties que revolen a casa. La mare ja no sap que fer, creu que eixe és el seu destí, que la culpa del que passa és d'ella. Tu no sas ni el que penses, simplement vols diners, vius enganxat amb allò que ens du cap a la perdició als de casa. La petita de casa encara no s'adona del que passa quan la mare em diu: -Emportat la xiqueta. La mare te por de tu, però sobretot de mi. Prega per que no se't passe pel cap enganxarme a mi...
No se com ajudar, no m'agrada el que veig i menys escoltar la mare cridar de dolor. I l'endemà amb el maquillatge a les ferides, al treball, mentre tu quedes estés al llit esperant la següent borratxera. Tot per poder seguir endavant, per a que jo puga estudiar al institut, per poder menjar, per tindre les parets que soporten la teua violència.
No se d'on t'ha ixit eixa manera d'actuar, la mare no et dona motius per que li pegues, la tractes de "puta" i menys per a que la colpetges fins deixar-la estessa a terra.
Li ho dic, denuncia'l. I sas què? La mare no vol. Per què? Pel que diran, perquè es resigna i s'auto-castiga.
Si per mi fora tu no estaries sota el sostre de ma casa.

Per mi, per la menuda i per la mare: espere que arribe la fi d'aquest malson.

M'arrepentisc de dir-te "pare" quan encara no entenia allò que passa...

dimarts, 3 de febrer de 2009

19 espelmes

Després d'un temps em done conter de totes les coses que passen en un xicotet instant del que és la meua vida.
Una colla de gent que a mesura que han passat els dies ha canviat. Alguns s'han submergit amb mi en la "bambolleta" de la meua vida i altres han fugit o simplement, els dut a la superficie per a que eixire'n de l'aigua. Jo estic oberta a tot canvi que em supose la vida en tal de millorar allò que soc.
Hi ha vegades que pensem: 'ojalà no haguera passat'. I si no passara? Què passaria? No ho sé.
Anit una conversa em recordava aquella cosa que va servir de tema temps enrere d'aquest blog. No haguera pensat que les coses arribaren fins aquest punt, però sabeu què? no em sap gens malament.
Cap al Juny, selectiu entre mans, desitjant anar cap a la capital del Turia, cap a la València de l'horta. Decepcions en veure que no existia l'especialitat de "magisteri musical". I ara? Si no hagueren llevat l'especialitat la meva vida estaria totalment canviada, no haguera conegut gent de la que he aprés allò que no he de fer, no sabria que per a arribar a Castelló hi ha 18 parades de tren i se'ns fa etern arribar-hi, no haguera confiat en gent propera a mi i a la vegada llunyana, no tindria ara amics del sud coneguts al nord ( i mira que són del costaet de casa), no tindria l'abraçadera que tinc per al clarinet, tampoc sé amb qui viuria... i així podria seguir qüestionant-me mil coses del que seria de mi si no estagués a Castelló.
I ara, després de impregnar el punt i final de l'escrit faig saber que estic d'allò més agust amb tots, a la facultat, al conservatori, al pis, amb els que venen de visites esporàdiques... gràcies a tots vosaltres els meus 19 anys han estat inoblidables!