canvi continu

Tornada a casa, després d’un temps vagant pel món , un dia sencer ací, una mica de temps per poder donar ordre a l’habitació, instal•lar programes informàtics, lllegir... quin goig seria que eixe dia hagués arribat. En canvi tot és anar a contrarellotge, intentant fer les coses el més ràpid possible i congelant idees que revolen pel cap per poder centrar-lo en memoritzar la pila de paraules que balla sobre el foli... però no hi ha manera.

Canvis de vida, de companyies, d’habitació, canvi de casa, del poble a la ciutat, de centre, canvi de les últimes 12 cridades telefòniques, dels últims missatges al mòbil, canvia tot... Però una fogata que fou encesa fa un temps té unes poques brases enceses que, ni amb temps, ni amb canvis, ni amb distància s’han aconseguit apagar al marge de que al voltant sols es veu un senzill fum, quasi inapreciable...

Vici? Droga? Pot ser siga més bé el que ho acaba de definir. Perquè sabem que és dolent, però seguim avant, satisfets durant l’estona que dura el nostre porro incendiat i el seu efecte... al marge de que al voltant piulen veus que diuen “no”.
Perquè nosaltres sabem que no podem tirar enrere i, feu-me cas, tampoc és massa la voluntat que hi posem. I això ho hem de canviar, hem de valorar-ho i prendre una decisió definitiva: si o no, avant o enrere, però no aquesta anada i tornada que no sabem ben bé on acaba caient...

I com deia el meu admirat Nino Bravo:

“Tú cambiarás cuando sepas distinguir el bien del mal.
Cambiarás, pero nada podrá ser de nuevo igual;
sin un adiós me iré para no volver.”

la nit d'abans...

A tan sols unes hores d’anar al viatge que hem esperat amb tant desig... esperem que tot vaja d’allò més bé, que la roba de la maleta siga encertada per a l’oratge d’aquelles terres humides. Si això va bé, la resta seran meravelles perquè la companyia és grata.

Al principi no sabia ben bé que pintava jo en una banda tan “diferent” a allò que jo estic habituada, però al fi i al cap, són gent com jo, amb il·lusió per fer i arribar a complir desitjos i somnis que per a mi són més irreals del que a ells els sembla.

Un escrit a la revista m’ha fet recordar aquells comentaris a la foto, aquell “camp de guerra” que tenien la gent d’aquesta zona on hi soc instal·lada des de fa 4 dies i que em vaig veure obligada a aturar i donar una mica de que pensar sobre el que deien sense sentit.

Ara toca dormir, agafar forces per a demà... Kerkrade ens espera!

pensaments 8/7/09

Tal vegada tinc una mica de raó quan vos demane que m’aparteu de qualsevol pensament, fet o acció que sigui reflex de mínim interès. Hi ha coses que no convenen, i s’han d’acceptar com a tals, encara que hi ha més d’un ben cabut...

Les persones tenim màscares, fa poc de temps vaig llegir sobre aquest tema, pot ser compartir sostre durant un curs ens introdueix aquestes ‘visions’. I cada dia estic més sabedora de que és cert.

Dia a dia, puc observar com tu o l’altre fingiu ser allò que no sou. Fingeixes ser simpàtica quan realment no tens ni una punteta de gràcia, et fas l’interessant amb ballets sense arribar a ser-ho, poses cara d’estar enfadat i en realitat és sols per aconseguir més del que et podria donar... Un grapat de coses que en la pura realitat ni tan sols apareixen. Pot ser les meues paraules sonen dures, però per sort o desgràcia ‘no tenen màscara’.

Hi ha una realitat que no se ben bé que significa. Esperances? Poques, però no ho puc evitar. No puc pensar què les coses passen sense una raó, perquè tot fet té davant un motiu pel quan succeeix. I eixe motiu no és alcohol... pot ser fomenta una part o altra, però no és el principal motiu.

Necessitat? Ninguna. No cal eixes coses per poder estar bé. De fet, ha passat temps sense elles i la vida ha seguit. Igual l’altra cara de la moneda no ho veu així...

Massa pelis i llibres de fantasies. Malgrat això queda quelcom que em sosté els peus al terra, i m’ensenya la diminuta senda per on dec seguir avançant, encara que sigui costera amunt, amb pedres, arena viscosa, a una banda roques afilades i a l’altra un riu a gran alçada...

Lluna nova

“Mi vida era como una noche sin luna antes de encontrarte, muy oscura, pero al menos había estrellas, puntos de luz y motivaciones… Y entonces tú cruzaste mi cielo como un meteoro. De pronto, se encendió y todo estuvo lleno de brillantez y belleza. Cuando tú te fuiste, cuando el meteoro desapareció por el horizonte, todo se volvió negro. No había cambiado nada, pero mis ojos habían quedado cegados por la luz. No podía ver las estrellas. Y nada tenía sentido.”

Sempre s’ha dit que els pols oposats s’atrauen. És cert? Cada vegada veig més clara la resposta. Si analitze el meu voltant veig com, les dos persones unides ‘per a tota la vida’ són totalment diferents l’un de l’altre. D’altra banda, si girem la truita a l’inversa veig que aquells a qui tot el món els veia com ‘la parella perfecta’ acaben farts de la relació i hi posen fi a ella.

Aleshores, segons la profecia... hem de buscar algú diferent a nosaltres? Jo pense que el millor és no buscar res, i esperar a que la vida ens mostre alguna que altra sorpresa.

El meu pare sempre em deia que la persona amb qui compartir la resta de la meva vida havia de ser complementària a mi, que complete aquelles parts on jo soc molt dèbil i a l’inversa. Si no es compleix aquest ‘intercanvi’ la relació estarà tard o prompte sotmesa al fracàs. Ara ho entenc tot...

Se que una part de mi sap ben bé qui o quina és la part que em completa... però altra part denega que puga funcionar...

escrits de llibreta 24/6/09

“Pròxima parada: Xàtiva, correspondència amb la línia d’Alcoi...”

Així és com cada dia retornava a casa durant aquest curs ple de novetats i canvis. En baixar del tren, una bròfega enorme de vent de ponent, calent i sec... A l’eixida, el pare roman a l’ombra encara que allí la calor no és menor. 42º marca el termòmetre del cotxe.

Tots aquest fets en conjunt em diuen que l’estiu comença i amb ell, arriben el que jo dic “vacances musicals”.
Tot i que l’estiu és per a anar a la platja, piscina, prendre el sol... el meu estiu fa uns anys va deixar de ser així. Malgrat això no em dona llàstima que siga com és, perquè eixe canvi fou una font d’ingressos, emocions, amistats i unió com mai havia conegut.
Tot va començar fa 4 estius, en arribar a “La Lira de Quatretonda”. Va ser com no esperes: la gent fou acollidora, sense pensar de part de qui arribava ni qualsevol altre qualificatiu. No coneixia a ningú, però aquell estiu em va descobrir al màxim la gent amb qui estava.
I així han seguit aquests anys, amb ells anant d’uns llocs a altres, “joves i vells amb bon humor”...
Tot açò ha sigut perquè divendres comencen bous i jo tan sols estaré un dia, a causa de la música, i no se dir ‘no’ a coses d’aquest tipus, de fet crec que no dec dir ‘no’.
Aquest matí no estava gens segura de voler tornar al poble. Deixe enrere moltes coses que en el primer any de vida universitària han fet canviar o, si cal dir-ho així, “créixer” la xiqueta que hi ha dins meu.
Avui a hores d’ara ja enyore tantes coses...

Me’n torne a casa, a la meua casa vertadera, on m’estimen com la filleta que sóc, on escolte el ‘tic-tac’ del rellotge del menjador mentre intente encaixar les peces del trencaclosques que tinc entre mans, on roman Sultan estès al terra...
On les coses continuen sent igual que tots els anys, encara que canvien les parets de color.

viatge en el temps

Des del sofà un conill que corre com un descosit amunt i avall pel balcó. De fons veig el fum en forma de línia que deixa un avió que pot ser vola cap a Mallorca. I això em recorda eixe viatge que amb tanta il·lusió anàvem a realitzar tots junts...

Tot fou un dia de juny en que decidírem viatjar a centre Europa,conèixer noves terres i en definitiva a veure món. Ja ho teníem tot preparat: reserva de bitllets d’avió, mapes de la ciutat on anàvem, hotel... tot. Fins que va vindre la mala notícia: havia de quedar-me a casa per qüestions de feina.

Així que malgrat la il·lusió que teníem tots, vam haver de marxar sols, sense mi. I en part, puc estar contenta per no haver anat. Anaven passant els dies, s’acostava el dia de marxar cap a terres llunyanes de casa... i jo pensava en tot el que anava a perdrem.

La nit de l’eixida jo sopava amb la taula al carrer amb els pares i els veïns. I fou llavors quan va ocórrer la desgràcia.

- Mira mare, l’avió en el que hauria d’estar viatjant cap a Alemanya...

I de sobte, comença a descendir amb foc als motors... l’avió anava a caure al buit, just en mig del bassal enorme que hi ha a poca distància del poble.

Tremolava, plorava, no podia dir res. Fou tot tan ràpid i tan impactant.. eixes persones amb qui tant havia compartit, a les que estimava i que el destí ens va unir per conèixer-nos i decidir viatjar...havien mort.

Per sort, vaig despertar d’un bot. Un dormia a l’altra punta de l’enorme llit i l’altre estava a poca distància... tot havia sigut un malson.

I pensar que 10 minuts donen per a tanta imaginació dintre del cap...

Coses que passen

Fa un temps que una història em ronda per la ment. Una història de la qual jo hi forme part d’alguna manera...

Tot va començar quan ell va anar en busca de feina a terres llunyanes, allà on el destí l’enviava. Les muntanyes eren la seua feina, protegir-les al màxim, conservar tant com puguera la natura que envoltava eixe petit poble.

A tan sols un quilòmetre estava situat el que serviria de refugi per a ell, una caseta amb escassos mitjans: un llit de palla, la quadra per a tancar el matxo i una pica. A l’hora de menjar acudia allò conegut com “la casa roja”, de la que (si se pot dir així) depenia gran part de la seua feina.

Aquella mansió de serra (anomenada per alguns “la casa dels senyorets”) tenia personal al servei del funcionament de la casa: personal de neteja, llauradors, cuineres... I en temps de veremar, acudia gent del poble per a fer la recol·lecció del raïm. I allí va succeir tot.

Tan sols uns dies van ser necessaris per a que tothom s’adonés que en l’ambient hi havia més que distància o desconeixement entre el nou forestal i una de les xiques que pujaven per a anar a la terra. I aquell fou un estiu de novetats per tot arreu.

Més d’un eren els pretendents que tenia la jove al poble encara que en eixos temps, el desconegut era el que li rondava ment i fins i tot, cor. I ella no ho podia entendre.

Però com sempre sol passar, les coses no poden funcionar bé des del primer moment. Ell havia de tornar allà on s’havia criat i ella no podia abandonar el pare i el germà menut que l’esperaven a casa. Ell marxà cap als seus orígens i ella romangué al lloc on sempre havia estat, el poble.

Però el destí fou qui els va tornar a unir, un any després i no els va separar fins que, molt de temps després, ell va marxar d’aquest món.

Avui ella ni tan sols arriba a recordar qui era aquell home de qui es va enamorar quan era una jove. Sostén a les mans una capseta amb fotografies de gent que ja no hi és, gent de qui sols puc recordar breus imatges, gent a qui encara hi és però no puc reconèixer, i fins i tot, gent per a mi desconeguda.

I de sobte apareix una foto d’aquell jove... Anna, coneixes aquest home?