Dies de fred, vent gelat... Aquests són els dies de menjar castanyes a la vora del foc, dels pebrassos torrats, dels carcanyols (rossegons per a altres), d’anar a l’oliva i dinar tots de torrà, d’anar a buscar camarrotges per a fer pastissos de verdures...
Recorde quan era menuda, que venia la castanyera a l’escola i ens repartia un caputxo de castanyes a cadascú... i quan la tia venia tota carregà de carcanyols “pa’ la xica” i després cagaves pedres durant 2 dies... però l’any següent la mateixa història.
Enguany han caigut ja les primeres volves de neu... i jo era lluny de la terra on m’he criat, lluny de la meva serra, la que ha viscut excursions, eixides nocturnes, pasqües i fins i tot anar a buscar espàrrecs...i es que sempre ha sigut la meva ficció.
Des del meu escriptori divise la perera de la veïna, que és ara quan més feina dona...el pati està reblit de fulles! I el gos vol dormir al cabàs per a estar més calentet.
Ara em toca retornar als pentagrames i als acords, amb quintes disminuïdes i sèptimes menors... i es que allò que som, mai ho perdrem.
Soc de poble, i faig com els de poble...
al fi i al cap...és el que soc.
1 comentari:
Aquesta entrada ha estat molt més alegre Anna! Serà l'arribada del nadal, que ens fa un poc mes feliços?
M'he recordat a mi l'altre dia a la vora del foc, menjant castanyes, i per fi, a casa... O quan gaudiem l'altra vesprada al pis, encara q a la nostra terra estiguera nevant i ens havera agradat estar allí, sentint nadalenques com a dos xiquetes sense cap preocupació.
Moments que encara que semblen passar desapercebuts, senyoren quan no estàn. Fins i tot, cagar pedres. Si és a casa i a conseqüencia d'uns bons carcanyols.
Publica un comentari a l'entrada