Fa un temps que no m’abellia escriure. Pot ser la polèmica d’aquell escrit, pot ser la meua situació de crisi interna, pot ser per qualsevol motiu... però avui, després d’unes paraules els temes sortien del meu cap sen s’ adonar-me’n.
Des fa un temps he tingut que substituir allò que em feia feliç per una espècie de coixí blau congelat que em reclama totes les nits cada 20 minuts. Intente amagar eixe mal geni que tinc en aquesta època, però en arribar al 5é tot cau a terra... allí està, enfundat, els llibres al faristol, agafant pols amb ell, canyetes per tot arreu, paper de fumar i no per als porros, fotografies d’alguns bons moments, tots ells “musicals”... i una dura llagrimeta em baixa la galta. Però no puc seguir així, i és quan refregue l’aigua salada per la meua galta, i continue com diuen alguns, caminant amunt i avall.
Pot ser no he tingut temps de seure i meditar tot el que està passant, o potser ho medite mentre faig altres coses. Si això és, les dones podem pensar diferents coses a la vegada...
Amb tota la càrrega a l’esquena i els “per què no toques?”, m’adone que no soc l’única que em trobe mal amb el que per a mi ho és TOT. Paciència és el que em recomanen. Arribat a eixe punt, la paciència ja no funciona, són massa anys intentant igualar un nivell que va quedar enrere. I això encara és pitjor quan veus altra gent que té les cames més llargues que tu i arriba abans a tots els llocs...tens la lluna a escassos metres de la mà i encara no arribes a tocar-la. Però jo se que algun dia arribarà, pot ser dins d’uns mesos o pot ser l’any que ve, però jo se que tu arribaràs a la lluna i espere que aleshores t’adones que lluitar tant de temps, ha merescut la pena.
Eixe és el meu punt de vista, lluitar pel que realment m’agrada i per allò que sense ell, no sabria viure. Com bé vaig dit, si no ho intente ara que ho puc fer, m’arrepentiré tota la vida. I no voldria prendre una decisió errada del que fins ara era la meua vida.
Tinc la xicoteta esperança que les coses s’arreglaran amb el temps, i que si no fos així, pot ser la meua docència començaria a tenir predomini en mi... o pot ser seguiria enganxada a la batalla però per altre costat...
2 comentaris:
Anna, sok vicent d'oliva.
no sabia que pugueres ser tant profunda,ni k sofrires tant interiorment com exteriorment,m'he sentit identificat pel sofriment interior,per la impotència,la rabia que ho cega tot...
mas deixat gelat,impresionat,kuan e llegit les altres publicacions que has fet.
Sols et podria dir k kuan estas amb el cap baix l'aigua,cal lluitar per nadar i poder traure'l fora,xa que la teua ànima puga respirar.
kuida't besets
Senyoreta, es dur, molt dur no fer allò que ompli a una persona, però per sort a tu et passa com a mi, que seguem persones prou polivalents, que dediquem el nostre temps a diverses activitats i que tenim el suficient nombre d'amics per a superar estos mals moments.
Jo he estat 8 mesos (que es diuen pronte) sense poder practicar el raspall, sense poder anar al trinquet a vore una partida perque m'en tornava a casa cabrejat de vorer que no podia jugar...
La solució a eixe problema?? molt fàcil, dedicar el teu temps en altres activitats, evitar pensar en allò que no pots fer i cuidar-te per a recuperar-te pronte.
Es inútil pegar-li mes voltes, les coses són com són i s'han d'assumir, per males que siguen.
Així que ja ho saps, les amistats i la resta d'aficions t'han de servir per a motivar-te en la teua recuperació.
El que necessites ja ho saps on ho deus trobar.
Parlem prompte, adeu
Publica un comentari a l'entrada