hui

A pocs dies dels 19, recorde tots eixos moments de bromes i rialles que ens feiem quan erem menuts. Al meu poble (al menys els de les meues generacions), quan venia l'aniversari era típic clavar els regals en una caixa enoorme, plena de papers i "detallets" que els teus amics t'embolicaven per a fer un poquet de "gràcia".
A mi un any (compliria 6 o 7 anys) em van plenar la caixa de paquetets xicotets, del tamany dels caramels. I si, efectivament eren caramels embolicats en paper de regal! No se qui degué tirar-se dos vesprades senceres empaquetant...però tot i que sembla molta feina, en aquelles èpoques no ho era. Altre any, la vesprada del meu aniversari va ixir tot el veïnat a vore que passava: se'ls havia ocorregut la fantàstica idea de imitar la processó de festes del crist. La caixa (nugada a 2 canyes) la portaven als muscles, com al sant. Després, uns quants anaven davant en ciris ordenats en dos files i altres, vestits com els coeters...tirant xinos i masclets carrer amunt!!! I per a acabar el numeret, no podia faltar la banda. Li van demanar al director de la banda el bombo i els plats, i un que començava a ser percussionista en la caixa al coll...
Imagineu-se les cares que se'ns podien quedar al "cumpleañero/cumpleañera".

Ahí no miraves a qui convidar, simplement quan venia el teu aniversari tot el món ho sabia i sols quedava acordar hora:
-Ana! a quina hora anem a ta casa?
-Un poquet despues de l'ascolo!
-Jo tinc música a les 6 ehhh aixina que quedem prompte que jo vull tarta!!

Ara eixes coses ja no les podem fer, simplement perquè part d'eixos que montaven les "sorpreses" ja ni recorden quan és l'aniversari de qui. I tampoc pots convidar-los a tots. Abans et barallaves en un i al rato el tenies berenant sandwich de nocilla i paté a ta casa... i tan amics!

Que bonic seria un aniversari com aquells! I ja no pels regals (hi havia qui anava a ca MªTeresa i comprava una botella de colonia de 20duros i au...) sinó per la il·lusió que teniem tots. Uns pensant si t'agradarà o no i l'altre pensant en quina trastà hauran fet els amigaxos de l'ascolo.

Als 19, ja no sas que vols, ho tinguem tot... Ara jo demane coses que no es poden comprar (de les que la mastercad no pot pagar) perquè que d'ací unes hores el tio del bigot m'aprove el pràctic del cotxe... seria massa pa la carabassa!
I per culpa d'eixe "evento" no he pegat ull en tota la nit, ja no per por a suspendre, sinó pel dia que m'espera: carrers tallats a Xàtiva per l'arribada de Francesc Camps, l'examen (pa que parlar-ne), l'eixida de trens cap a València i d'allí cap a Castelló, arribar a classe de Morales (ho done per perdut, comença a les 4) i ja per a arrematar-ho tot: ARRIBAR AL CONCERT!

Hui puc dir que el dia 26 de Gener: ÉS UN DIA ESTRESSANT!

però això no és un problema...

Fred, feina i fama...

El televisor sense veu, el calefactor engegat, la taula plena de papers amuntegats, sense gens de ganes de revisar-los. Apenes entren rajos de sol per la finestra i seguim estant al glaciar on ens hem traslladat.
Amb calcetins dobles calçats, peucs i enrollats amb capes de roba notem que el fred ens invadeix sencers. Als matins ens refugiem entre mantes, pijames, infusions i llet calenteta per calmar la situació. I és que ací se'ns congelen els pensaments.
Un tema de conversa extern per a mi arriba a la meua oida, "Oposicions". I ara em pregunte: oposicions? lluita contra l'oposat?? Però no hem sigut companys durant la nostra titulació? Segueixen amb el tema... i jo sense enterar-me. El que veig és que hi ha molta feina per davant, un examen diumenge i res de gana d'estudiar.
Mire el que s'emet per televisió: Fama. Altra vegada a competir? La recerca de la fama els fa arribar a fingir el que no són i fins i tot, a semblar una "fresca" per la cançó que sona o simplement pel que un professor ( o així s'anomenen allí) puga dir. Que no té principis? I això ho sas tu que no el coneixes de res? No tindre principis significa no saber fer el que ella sap,no? O saber fer el que ella no sap??

Amb el fred rebusque per l'habitacle nou un 'batín' per resguardar-me un poc. No entendré mai per què fan els batins al revés! Si suposadament és per a calfar, per a que situen la part calenteta a l'exterior, en la façana, plena de repunts i decoració? Jo tinc fred, i la part peludeta està fora.. solució? Com deia un anunci publicitari: VUELTA Y VUELTA!

Algú entra al pis: Que fas en el batín del revés?

Nadal

Dia de Nadal, la familia torna a casa, les estrenes, els torrons i les menjades indigeribles per a l’estómac... i una sensació extranya em recorre el cos. No tinc forces, ni ganes de res, ni de gent, ni de xarrar... sols vull una cosa: dormir! Però...com vaig a tancar-me a la meva bambolla i convertir-me en la persona més anti-sociable d’aquest món humanitari? He de sobreviure aquest dia com siga.

Enguany és diferent. Les visites venen a casa, no anem nosaltres a les visites. I això em recorda la situació familiar d’angoixa i pena que ens envolta. Perquè trobem un buit enorme, el fonament del que tots junts siguem des que nasquérem. En un dia com aquest on tots s’uneixen i “abandonen” les seves penes hi ha d’aquells als que és tot al contrari. I a casa no hi ha arbre de nadal.

Fa uns dies amb la muixaranga ressonant a les portes d’un temple pensava en la misèria de vida que tenim. Igual ara estic i a demà no arribe. I per a això venim al món? Doncs si pense en el cap dels seus crec que preferirien no existir, morir ells abans que el que ho fa. Molt al meu pesar, no crec que eixa gent torne a ser feliç en sa vida, encara que hi haurà vegades que ho semble, les aparences enganyen, i als seus cors sempre tindran un buit que els marcarà.

I em sap greu... però no puc evitar-ho.

“...i si pugués començar de zero viuria a una illa deserta, sobrevivint a la soledat i no a la misèria i destrucció...”

3 paraules

El començament... insistir en allò que vols, en el que desitges... i 3 paraules son fruit de tot eixe esforç.
Es ara quan veus que tot sorgeix per algun motiu i que, si no saps afrontar eixe fet, tot cau a terra. Per sort o intel·ligència, no ha passat això... i crec que puc estar orgullosa!

Així que em senc feliç amb el que he conseguit, i les coses han canviat... tot depen del dia a dia, del CARPE DIEM.

Ara ve nadal, els acomiadaments, els últims dies d'aquest any arriben a la fi... i a la vegada han vingut salutacions i noves coses desconegudes fins ara.
Espere que la felicitat seguisca fent d'inquilí a la meua vida...

8-12-2008

"No saps mai alló que tens fins que ho perds"

Després d'un grapat de minuts davant el televisor llàgrimes recorren la meua cara (i supose que la de molts més...)

Amics, eixos que estan ahi quan tothom s'ha esfumat, els que t'ajuden quan et sents mal, els qe representen "la ma" d'un antic escrit...

Un dia de Setembre, en direcció contraria al meu destí setmanal una horrorosa notícia per telèfon em trenca l'interior. Els pijors dies que he viscut fins ara, pijor fins i tot que la deixalla d'un antic amor... Necessitava firces, ànims per no ofegar-me amb totes aquelles coses que no vaig fer, amb les visites ràpides que feia quan tenia un mínim de temps...

Feia un mes que no et veia, un mes de "tragín" familiar i feines que tu no volies que ferem. En quin mal moment vaig vestir de dol eixes reixes...

Hui serien 96, que si observe que jo tinc 18, encara queda món per recorre. Malgrat això i pensant que tots em creuran per boja senore m'he preguntat: si morira, qui s'enrecordaria de mi?

Mai he trobat resposta, sempre acabe plorant sense res a dir.

Aquells dies, on realment vos necessitava no hi havia ningú, tansols gent que no saben més que soc la neta menuda, de quina familia vinc i el poble on visc. I eixa persona estava amb mi, el primer en dirigir-me la paraula segons després de la notícia, i ara el món vol que m'allunye de tu...

Vaja el món a la porquera i em deixe viure com vull, amb el que senc, amb el que no, amb els que estan i amb els que no... però decidint per mi mateix.

Unes flors que recorden allò que eres...

allà on estigues saps que és per a tu.

t'estime

al poble

Dies de fred, vent gelat... Aquests són els dies de menjar castanyes a la vora del foc, dels pebrassos torrats, dels carcanyols (rossegons per a altres), d’anar a l’oliva i dinar tots de torrà, d’anar a buscar camarrotges per a fer pastissos de verdures...

Recorde quan era menuda, que venia la castanyera a l’escola i ens repartia un caputxo de castanyes a cadascú... i quan la tia venia tota carregà de carcanyols “pa’ la xica” i després cagaves pedres durant 2 dies... però l’any següent la mateixa història.

Enguany han caigut ja les primeres volves de neu... i jo era lluny de la terra on m’he criat, lluny de la meva serra, la que ha viscut excursions, eixides nocturnes, pasqües i fins i tot anar a buscar espàrrecs...i es que sempre ha sigut la meva ficció.

Des del meu escriptori divise la perera de la veïna, que és ara quan més feina dona...el pati està reblit de fulles! I el gos vol dormir al cabàs per a estar més calentet.

Ara em toca retornar als pentagrames i als acords, amb quintes disminuïdes i sèptimes menors... i es que allò que som, mai ho perdrem.

Soc de poble, i faig com els de poble...
al fi i al cap...és el que soc.

ACTUALITAT

Fa uns instants comentava amb altra persona sobre la hipocresia i falsetat d'algunes persones.

Com pot ser que hi haja d'aquells que opinen respecte les persones que tenen escoltant? És a dir... jo pense que les tomaques són lo millor del món però quan està la "persona X" ja no pense això. Per a mi això és tenir poca personalitat, poc que dir del que realment pensen...

Malauradament, crec que hi ha gent de la que m'envolta que és així.

El profit i l'explotació de qualitats o virtuts, de facilitat de vida... per a que us comporteu així?
Jo em presente igual amb vosaltres que sense estar, soc el que soc, pense el que pense, i dic el que dic. I no per això soc ni millor ni pijor, soc diferent al que vosaltres representeu.

Em necesiteu per a determinades coses... i després... "si t'he vist no m'enrecorde"

El que passa es que remoure lleialtat amb falsetat és un barrejat un poc carregat i impossible de digerir...

No obstant, l'esperança és l'última cosa que podem perdre i jo se que alguna vegada en aquesta vida i en aquest món tan desgraciat trobaré aquells que siguin com jo.

I en eixos moment i per tot això:

"NOSALTRES NO SOM D'EIXE MÓN"