aniversari al poble

Uns ullets blaus que em miren, un tros de pastís, una cançó del programa televisiu que causa 'furor' entre les més jovenetes, un grapat de 'donetes' amb els llabis maquillats, un pitufet correguent amunt i avall tota l'estona, un somriure d'orella a orella i un abraç dels que ofeguen. Així he sigut rebuda aquesta vesprada.
L'alegria de qualsevol dia al poble, per les portelles corrent, pels camins en la bici, provant-se roba 'de la teta' i poant amb allò que ja em ve 'a la petorra'. I es que si ells són feliços jo ho soc més, simplement de veure que dia a dia, any rere any han anat creixent i se que en una xicoteta part estic jo ubicada.
Així és com em senc quan hi soc amb els meus menuts i recorde, que sempre ha sigut així i que, encara que de vegades no ens agrade, hi ha coses que MAI canvien...

"Teta, per què sempre estàs tocant el piano...?"
"Teta, m'ajudes a fer el treball?"
"Teta, tu saps anar en patins?"
"Teta, hui estàs molt guapa..."

Hui 11... encara sembla l'altre dia quan et tenia al braç davant l'arbre de nadal de ma casa, 0 quan el pitufet va vindre al món, i les nits que has dormit fent de moneta amb mi... jo se que cada vegada tens un poquet més de trellat, un poquet menys de vergonya i un poquet més de adulta.

I per tot això estic ben orgullosa de tu!

dies d'avui

Un paper amb breus anotacions roman sobre les meues mans. A sobre hi diu: "feina". I la llista comença a desplegar-se, i al meu interior comença a fer-se un embús.
Es tracta de feina que faré de mala gana, i la que realment m'agrada pot ser es quede sense fer. I ací venen els dubtes...
Fa un any estava "submergida en la bambolla", on tansols jo podia sobreviure al meu món. La física, la matemàtica, dibuix, filosofia... totes les ciències invadien el meu cap, com una riuada de idees. Semblava que anava a rebentar. La pronunciació d'una paraula feia que les meues mans començaren a desprendre suor... selectiu.
Tot girava al seu voltant, exàmens, planificacions d'estudi per a 2 setmanes intensives, i com no, plans per a celebrar que, millor o pijor, aquells dies de malson havien arribat a la fi.
Recorde el primer dia que no tenia classe al institut. "Començarem estudiant filosofia...Plató" I aseguda a la taula del menjador quedava jo, sotmesa a un grapat de fulls apilats, sense saber per on començar. Al segon dia ja m'ho vaig prendre amb més tranquilitat; a més tenia conservatori eixe dia i una sorpresa que m'esperava a les 11h. que fou l'energia per seguir.
L'any passat maldeia les assignatures que segons jo "no servixen per a res, a mi no m'agraden estes coses..." i ara, que se suposa que estic especialitzada amb allò que m'agrada realment, senc que estudiar per a l'examen de psicologia, o fer esquemes de sociologia pot ser pijor inclús que l'experiència de l'any passat.
M'agrada la música, i de la meua carrera m'agrada "musical" no "magisteri". I és un problema que tart o prompte hauré de resoldre.
Ara sols em queda retornar a eixa "feina" de que començava parlant, i aprovar el major nombre de crèdits...

"sempre eres lo primer i lo últim en que pense quan dorc" que preciositat de paraules...

llàstima no poder canviar

records i memòries

De vegades les coses passades semblen més perfectes, però la majoria d'elles, sols ho semblen.Hem d'assumir que el passat és un record, bó o dolent, d'allò que ha fet que ara estem, siguem i d'on s'orgina el que som.Records que em porten al riu de la vida, en una nit il·luminada per la pròpia llum, eixa que de vegades arriba a ser invisible però que mai desapareix fins que no ho fa el nostre ser. Allí, on dos llums s'uneixen per crear-la més forta i brillant.

Hi ha coses que per raons desconegudes, l'esser humà no pot controlar, una d'elles: el seu destí. I ve la pregunta: estem predestinats?

L'altre dia una conversa parlava de com serien les nostres vides si hi haguera com si fos una etiqueta amb el destí de cadascú escrit. Tal vegada ens estalviaríem un munt de disguts: canvis de carrera, de poble, de colla d'amics, de novio...
Tots eixos canvis, encara que no ens agrade, són els que creen el que som. Virtuts i errors, tot. L'experiència i el "garrot" ens fan ser una persona més forta, encara que de vegades rellisques i caus al terra.

Records que omplin el meu cap de moments perfectes allà d'on soc originària, però que no deixen de ser records, realitats passades que avui no estan.

"un abraç allí on romanc subordinada em fa sentir que hi ha coses que no poden canviar... i la festa pagana del poble perdut m'ho confirma..."

PIRATES

Avui davant d’una pantalla, amb soroll de fons i una assignatura de la que podríem prescindir ben bé he indagat per la xarxa en busca de vestits. No eren vestits de festa, ni de roba casual, eren vestits per a la festa, per a les festes del poble.

Diumenge passat comentava amb la gent sobre el futur nostre com a grup. Que som molt joves (fins i tot podem dir massa joves) però això no és excusa per a que el nostre somni no siga realitat. Il·lusió moltíssima, recursos econòmics escassos. Pot ser siga eixa el problema de per què mai abans ho havíem plantejat seriosament.

Estaria bé uns 25 músics, amb dos esquadres, una per sexe, i a les portes del meu carrer, ressonar els timbals de la Lira... Els pels de punta sols de pensar-ho.

Ens basem en que tots nosaltres hem tingut arrels lligades a eixa festa, que fins i tot qui menys qui més forma part d’ella.

Amb fotografies a la mà i un vídeo dels antics puc fer memòria d’una vegada que, amb vestits blancs, vam desfilar cap a la plaça del poble, amb por del cavall que portava el tio “Aladino”. Pot ser en eixes edats encara teníem por fins i tot dels nostres coets. Però l’ànima de festa ja es trobava present.

M’alegra saber que les coses van avant... al igual que si aconseguim desfilar com a la nova comparsa dels moros i cristians de Bellús.

AVANT PIRATES!

Vivint

Que és vida?

Vida és nàixer, creixer i fer-nos grans.
Vida és plorar de mal quan caus un bac, és sofriment per perdre un ser estimat, és dolor en ser abandonat.
Vida és ixir al parc del poble en estiu, és anar a tocar moros i cristians, vida és festa de concerts i rebombori.
Vida és estudiar per ser alguna cosa en la vida, és present, és seguir caminant.
Vida és enyorar allò perfecte, és voler als teus.
Vida és protecció, saber que hi ha qui et recolça.
Vida és construir un puzzle, encaixar peça a peça, anar provant sort fins trobar la correcta.
Vida és música, és disfrutar fent allò que t'agrada, és somniar.
Vida és estimar, és tenir sentiments, és deixar-ho tot per algú.

Vida són quatre dies dels quals el primer l'aprofitem per a vindre al món i l'últim per ixir d'ell. Dels dos que queden un estàs malalt. I l'altre? Doncs l'altre és hui. No importa el que ahir va passar, ni tampoc el que passarà demà. Simplement avui. No podem viure enyorant el passat, ni tampoc idealitzant un futur. Som i estem ara al món, no calles allò que vulgues dir, no amagues res, pot ser demà siga massa tard per rectificar.

I com deia Nino:

"Pensar, hablar, soñar,
llorar, luchar, reír,
sentir, amar, sufrir...
Soñar lo que fue nuestro,
beber de las pasiones,
caminar siempre adelante
aunque tengas que sufrir,
eso es vivir."

malson

I retornen les sensacions d'escalfred i cucs a l'estòmac...
El roig invaeix els teus ulls. Ets gran però en aquestes coses ets un nounat, i no és per ofendre. I jo... simplement soc com l'animal de càrrega, simplement carregue les coses... duc tant de temps així que ara ja res em sorpren. Massa innocent, o altra paraula podria definir el que em demostre ser.

Que hem estat molt agobiats, exàmens sense resultat fins ara, treballs, pràctiques, classes... I demà pràctiques, i l'altra setmana Pasqua, i feina en les festes, i en tornar exàmens i rutina. I tu encara ho tens pijor... però no ho esperava, encara que les coses sempre venen "quan menys t'ho esperes".

I en poc de temps m'ha revolat per la ment aquella guitarra que roman a un racó de la meua habitació, i una preciosa cançó sona a la meua oida...

M'encantaria que s'arreglara... però no depen sols de mi.
Al marge de tot, gràcies pel temps amb mi, has marcat una xicoteta part de la meua vida

"que tinguem sort..."

RECUPERANT FORCES

Absència durant un temps.

Em dol tindre que acurtar temps d'allò que em plena de plaer i goig per altres feines no tan estimades...
Segons una professora (si és que se li pot anomenar així), nosaltres, els seus alumnes som "una merda punxà en un palo". Tal qual sona. I si ho reflexionem bé, pot ser tinga tota la raó.
Ningú és capaç de plantar cara quan ens tracta de "tarugos" o qualsevol dels seus adjectius. Ningú es queixa de la metodologia que tenen alguns professors perquè... com diguem nosaltres: no tenen ni puta idea. I amb això ens quedem, esperant que les explicacions apareguen d'uns llibres a la biblioteca que estan desapareguts.
Com un mestre (el model a seguir de que continuament parlem els de magisteri) pot donar eixe exemple a un futur mestre? Després et venen diguent que si la gent no va a classe, que si els joves de hui en dia...
Joves? Jo no considere jove una persona de 50 anys. El col·lectiu jove pot començar des que arribes a plantar cara als pares quan et diuen: "a tal hora ací". I el problema no som nosaltres, sinó aquells que ens cultiven.
Cada mestre pensa una cosa, mana una feina... i segons ell, tens que tindre temps per a tot. Que tu tens vida? T'aguantes. Abans que res, la seua assignatura. I si t'has tirat hores buscant (davant d'una pantalla del portàtil o amb uns llibres d'allà on Jesús va perdre les espardenyes ) exemples del frigio, o del 3r pentatònic i ara resulta ser que " no són exemples conclusius" doncs et quedes com diu l'altra, amb una merda punxà en un palo a les mans. I com diuen els del corte inglés quan arriba finals de Agost: "Volver a empezar, otra vez!"
Si a tot açò afegim un examen que canvia de casella del mes com quan jugavem a la oca "de oca a oca porque a mi me rota" anem fins.

A banda d'això, arriben dies de festa per a uns i feina per a altres. Magdalena vs Falles. Menuda merda. Falles a Sueca, a fer el sueco perquè sinó, sols pensant la festa que tindrà la resta de la banda... I acabant Falles... Córdova. Seguim en el mateix cas. Cada mestre mira per lo seu. I si posem l'examen de clarinet el primer dilluns després de tanta festa (xaranga, ve a dir el mateix)? I no cal que viatge Anna... Doncs sí, perfecte, aixina qui vulga aprovar que negue la presència a la "bandeta" o sinó, fara una carabassa d'examen.
DONCS FAREM UNA CARABASSA!!
Sense viatge i damunt vol que "toque els plats". Va apanyà! Encara que dilluns m'ixca quan comence un dels estudis del seu admirable Bach (odiat per part de l'alumnat) un fragment entrellaçat de "el fallero", "creu daurà" i el segon mode pentatònic en fa sostés, les meues arrels queden ahi, ven clavades en la terra d'allà on vinc.
I és així, d'un examen a l'altre, sense poder estudiar (perquè no s'ho mereix, per anar a fotre), amb el llavi com els sud-africans... les conseqüències? Càrrega de consciència durant uns dies.

Si arribe a ser mestra, intentaré no fer exàmens amb tanta festa per davant. Tranquils alumnes, ho tindré en compte...